Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Primavera turca

jueves, marzo 17th, 2016

Fins ara, a Europa només es llençaven monedes a l’aire als camps de futbol i a la font de Roma on els enamorats hi aboquen els seus desitjos. Però, fa pocs dies, les monedes les tiraven holandesos mig gats a la Plaza Mayor de Madrid per veure com pobres dones d’ètnia gitana lluitaven a terra per agafar-les. De la mateixa manera que ho feien els coloms quan, de petit, anava amb mon pare a donar-los de menjar as Born. Però només un professor i alguna altra dona ofesa tingueren a la cèntrica plaça de la capital la valentia de reprotxar als vàndals la seva humiliació.
L’endemà, tan sols 200 persones es concentraven a Maó en solidaritat amb els refugiats i en contra del vergonyós acord entre la UE i Turquia que impedeix acollir els siris que fugen del conflicte al seu país, només pel fet de no ser europeus. La resta érem a casa, indignats davant les notícies que contava la televisió i solidaris amb qualsevol missatge sobre la problemàtica que algú pengés a través de les xarxes socials.
Així som, i així són també les nostres administracions. Abocades a aprovar declaracions institucionals, com ho fan també les de fora, però sense concretar encara l’acollida a les víctimes del conflicte, que els turcs no deixen ni tan sols passar a Europa. A Menorca som tan petits, i a vegades ens hi sentim massa, que ens conformam a reclamar instàncies superiors que actuïn, com si res poguéssim fer tot solets. I és cert que un drama humanitari com aquest requereix una resposta unitària del continent, o en tot cas de cada país, però açò no lleva que es pugui avançar de totes maneres. Ni que sigui deixant de passar l’estona davant la tele o l’ordinador i compartir la indignació i la pressió amb els col·lectius més sensibilitzats amb la problemàtica. La vertadera revolta, ho diu la història, es fa al carrer.
Diumenge arriba la primavera, i llavors també podrem triar entre veure florir el camp des del cotxe o fer el nostre propi planter. Sempre hi haurà margarides, i roselles, i fel i vinagre, però la terra només ens donarà els fruits que haguem sembrat.

El dia D

jueves, marzo 10th, 2016

Avui és el Dia del Bomber, i ja me n’esper alguna. Ahir era el Dia del Ronyó i, encara no sé per què, van enllumenar els ajuntaments de taronja, com si Endesa tingués a veure amb els malalts renals. Per què s’ha de gastar llum en lloc de donar els doblers de la factura elèctrica als pacients? I, alerta, que demà és el Dia Mundial del Glaucoma. Que a ningú se li acudi aquest mateix efecte perquè ni els afectats notaran gaire la diferència.
Cada dia és un Dia. N’hi ha de la Titella (21 de març), del Sushi (18 de juny), dels Frikis (25 de maig), de la Ràbia (28 de setembre) o de l’Orgasme Femení (8 d’agost). Fins i tot, un de dedicat a les Malalties Rares, el dia més raro de tots (29 de febrer). Un calendari ideal per omplir els carrers i les xarxes socials de llums, banderes i llaços, de pretesa solidaritat. D’aquella que sembla deixar-nos en pau amb la pròpia consciència, com si veient l’Ajuntament encès, portant un llaç blau o compartint una imatge al Facebook haguéssim curat un malalt terminal o donat de menjar a un fillet de l’Àfrica.
Dimarts, per exemple, va ser el Dia de la Dona Treballadora i no crec jo que, a part de sensibilitzar, s’hagi pres cap mesura efectiva a favor de la igualtat. Si et confons, t’arribes a pensar que n’hi ha prou a obligar a alternar persones d’ambdós sexes a les llistes electorals, gastar milions en un institut públic perquè posi la forma femenina de cada nom devora la masculina, o a comprar semàfors amb figuretes de dona. No sigui que, en creuar el carrer, puguem veure parpadejar un pantaló verd o vermell i no una falda.
Al Consell, també, passen els governs i tots fan el seu logo de la Reserva o del producte de Menorca com a reclam turístic, però encara no tenim gens clars debats com els que ens obligen a triar energia renovable o paisatge; i les temporades són tan estacionals com anys enrere.
És hora de no gastar tant en símbols i més en realitats. I de reivindicar els antidies, com el d’aquest diumenge, que encara no l’han batiat. Són els únics sense postureig en què, de ver, podem anar per feina…

Spotlight

jueves, marzo 3rd, 2016

Un periodista no és el presentador d’un reality, ni un pobre que escriu al dictat d’un empresari sense escrúpols que s’ha fet amic del poder, ni tampoc qui es conforma a resumir notes de premsa. És algú que intenta cercar la realitat amagada, encara que ho hagi de pagar fent més hores del costum, descuidant família i amics, o malsopant a la redacció. Si així i tot no ho té clar, vegi «Spotlight», la pel·lícula que ha guanyat l’Òscar. Descobrirà persones responsables que llavors, als anys 90, havien de treballar sense ordinador ni xarxes socials, però que lluitaven igualment contra allò més podrit del sistema i que tenien més accés a la informació que no ara, quan tant s’omple la boca tothom de transparència. Als ajuntaments no et negaven tanta documentació, podies veure la majoria dels expedients i al Registre et facilitaven la consulta de qualsevol propietat gairebé a l’instant.
Ja havia esclatat l’escàndol dels abusos de capellans a menors que es conta a «Spotlight», i el Watergate, sabíem qui era la X dels GAL, i a Ciutadella ja hi havia corrupció. Però arribà la Llei de protecció de dades i, amb ella, l’excusa ideal d’alguns polítics per a negar a la premsa el seu veritable paper i l’accés a la informació que fins fa quatre dies era pública. La mateixa que, per sort, encara ho és en altres administracions menys desconfiades, i més transparents.
Els nous censuradors confonen el periodista amb el frívol presentador de realities, i la informació institucional amb la rellevant, l’única que fuig al seu control i garanteix el funcionament del sistema democràtic. Sense aquesta, la pregonada transparència es converteix en mordassa, i entens que durant tants d’anys hagin mancat recursos a jutges i fiscals, i que aquesta justícia diferida que patim detengui càrrecs quan ja ho han deixat de ser i investigui delictes que ja han prescrit. O aquests polítics deixen de tenir un sentit patrimonial de la informació pública i practiquen una veritable transparència o també en seran responsables. D’ells depèn que l’autèntic periodisme, de vocació pública, ja només el puguem veure a les pel·lícules…

El canvi

jueves, febrero 25th, 2016

El maig la majoria va dir prou. Prou de Bauzà, de TIL, de rotondes a la carretera… I el desembre també va semblar que deia prou a Rajoy. El canvi era tan cercat com necessari. Però han passat els mesos i, encara que els governs tenen un altre tarannà, la transformació que pregonaven encara sona llunyana.
Al Govern Balear, Podemos s’enfronta des de fora als seus socis per qüestions que semblaven tenir tancades, com l’ecotaxa o el nou model de trilingüisme a l’aula. I a l’Estat, tenim una investidura improbable de Pedro Sánchez dimarts i noves eleccions més que possibles per Sant Joan. I tot perquè els partits, els del canvi i els tradicionals, no es posen d’acord, com gairebé sempre. Mentre, es perllonga el govern i el president en funcions que la majoria no volia, i els ciutadans també han d’esperar. Tot és provisional.
L’Ajuntament de Ciutadella ja duu uns quants mesos esperant que es formi un nou govern a Madrid, el que sigui, per tal de desbloquejar la situació de Can Saura i del Teatre des Born, encara tancats des de fa 16 i 10 anys, respectivament. Només l’Estat pot acceptar una nova seu per als jutjats, i no serà un govern en funcions qui ho decideixi. O qui aporti els diners que fan falta per arreglar ja es Born. Però, enlloc d’esperar, no podria l’Ajuntament aprofitar els 600.000 euros del Govern i el Consell que ja té en caixa per a finançar l’equipament? O endeutar-se i avançar els doblers? Sense por, que el ciutadà ja comprendrà que ho fa per obrir abans el Teatre des Born i no per construir una Comissaria de luxe o una piscina devora la platja. Llogar Can Saura com a jutjat va ser un disbarat, com ho seria també deixar passar el temps, tal com li ha succeït tradicionalment a l’esquerra ciutadellenca quan ha pres l’alternativa al PP. Vol caminar tant sobre segur que el ciutadà se n’enfarta.
Les patates calentes que el maig van cremar els governs del PP comencen a bullir en mans de l’esquerra. I ja pot garantir que només enguany serà de gestió i que el 2017 ja es faran obres -també a la carretera general- que, si no comença a complir allò que havia promès, serà prest i el ciutadà tornarà a demanar canvi…

El mercat

jueves, febrero 18th, 2016

Ara mateix, acabat d’aixecar, pagaria uns quants euros per berenar suc de taronja, colacao calent i una torrada de pernil o fuet. Però d’altres, que són més cafeters o vegans, tal vegada no en donarien ni 50 cèntims. Tot té el valor relatiu que l’hi donem. Així posats, què val ser Reserva de la Biosfera? o com es compensa la insularitat? En aquests càlculs tenim ficats els nostres diputats al Parlament, convertits en taxadors per saber quant correspon a cada illa dels 80 milions que es preveu recaptar tot l’any amb l’ecotaxa. És fàcil fer nombres i tirar a l’alça quan es mira només una illa per separat, però no si els percentatges rompen l’equilibri que, des dels temps de l’Estatut, hi ha hagut a l’hora de repartir els fons que toquen a l’arxipèlag.
A Eivissa, on ja s’havien queixat pel fet de tenir un diputat menys tot i comptar amb 50.000 habitants més, ara demanen pujar del 13 al 20 per cent i, per ser Reserva, Menorca també aspiraria a assolir el 15 per cent. Però per què només el 15? per què ha de comptar més la població o les places turístiques que la protecció del territori? El més just, però, és que ambdues illes guanyin quota a costa de Mallorca; la mateixa que ara reclama a Madrid 300 milions d’euros en infraestructures ferroviàries, mentre els menorquins -que no tenim trens ni autopistes- ens conformaríem amb aconseguir els 10 milions més que l’Estat hauria de posar per assolir la tarifa plana de 30 euros en els vols amb Palma.
Per açò convé demanar que la valoració final ens sigui més favorable que les fetes fins ara, que ens han duit competències mal dotades i han perpetuat insultants anacronismes en contra del poble. O té sentit que els funcionaris que s’han dedicat voluntàriament a fer de polítics cobrin un plus mensual de mil euros, i que els diputats que fa set anys que són a Madrid tenguin dret a una jubilació d’or que nosaltres no tindrem ni fent feina tota la vida? Si el treball que han fet a les administracions valgués tant ja no importaria demanar tarifes planes ni esperar a l’impost turístic per a recaptar allò que veritablement ens correspon…

El primer tret

jueves, febrero 11th, 2016

Quan era petit, hi havia símbols que no importava explicar. Era aparèixer les dues juanoles a la televisió i anar directament al llit. Allò que els meus pares veurien no era indicat per a menors; tot i que, anys més tard, he vist les mateixes pel·lícules que llavors m’eren prohibides i encara em deman què tenien de dolent.
Amb els canals privats i les xarxes socials açò ja no es pot controlar. I si algun pare ho intenta, la batalla és perduda. Tots -els grans els primers- veim i interpretam a la nostra manera, de tal forma que allò que un troba normal per a altres és una ofensa.
Ho comprovam cada dia a l’esport professional o a l’alta política. Quan ens identificam molt amb algú, en justificam fins i tot els excessos, que només escandalitzen els antagònics. I açò augmenta la tensió, polaritza el debat i dificulta l’enteniment. I aquest enrenou ens empobreix a tots.
Fa poc n’hem tingut un nou exemple amb els titellaires empresonats per escenificar una obra al carrer que -ho creu el fiscal- enalteix el terrorisme. Mostrar assassinats i un cartell de «Gora ETA» en un format més proper al públic infantil que adult, ni que sigui per la història que es conta, és desafortunat. Però mai és prou motiu per ficar-ne els autors entre reixes. Com no es tanca tampoc qui fa una pel·lícula de l’època nazi només pel fet de mostrar jueus exterminats i esvàstiques a la pantalla.
La llibertat es conquista amb tolerància. No féren més les paraules, agressives i fora de to, que càrrecs públics dediquen al seu adversari? O les conductes d’alguns ídols dels joves? Quin exemple els donam? Però pot ser pitjor la censura. Fer ideologia a l’aula o en l’art no és una arma més poderosa que reprimir-la.
Avui encetam la quaresma i li prenem el primer dels set peus que ens duran a matar el bujot del Diumenge de Pasqua. Qui estigui lliure de pecat -d’intolerància- que tiri el primer tret…

El Far West

jueves, febrero 4th, 2016

Ciutadella és un saloon. L’Ajuntament ha volgut convertir els seus funcionaris en un rei Carnestoltes, un disfressat estrambòtic, un Clint Eastwood de comèdia. Vol reconèixer avui entre els empleats públics algun xèrif, un bevedor de whisky o un Toro Sentado que digui «how» i aixequi la mà per saludar. Però s’ha oblidat del tafur, aquell jugador de pòquer que quasi sempre feia trampa, un paper que tradicionalment representa l’administració. Qui, sinó, ha deixat als ciutadans una dessaladora no connectada a la xarxa, un dic sense estació marítima o un servei de radioteràpia sense oncòleg pediàtric que eviti als fillets amb càncer haver d’anar a Palma? Per no parlar del teatre públic que ara fa deu anys que es va tancar a Ciutadella i que, com el museu, queda en mans del que digui d’aquí a uns mesos el futur Govern a Madrid.
I, així i tot, la cultura i la societat illenca continuen ben vives. Les han deixades com si fossin un petit de l’Àfrica, que ha d’aprendre a jugar a futbol sense camp ni pilota, només pigant cops a un pot o una pedra. Per açò té encara més mèrit que hi hagi col·lectius de malalts, companyies de teatre i grups de música que tornin a posar l’altra galta després de rebre la primera bufetada i segueixin endavant, amb tota la il·lusió del món. Que hi hagi associacions veïnals que es mobilitzin més que la mateixa administració per evitar que les urbanitzacions quedin sense repartiment postal. I que associacions de comerciants s’inventin teatres de butxaca a les cases i mantenguin viva la flama sense cap edifici cultural on actuar.
Ciutadella serà avui el Far West, sí, i alguns funcionaris es posaran de valent en el paper, amb bon humor i paciència, perquè no hi faltin cowbois, ni cowgirls, ni senyores amb cancans, ni indis amb ploma; però no aconseguirà fer baratar la cara insatisfeta de pomes agres dels seus ciutadans fins que no sigui capaç de donar-los un escenari real, un teatre en condicions en què hi puguin interpretar actors de ver, i no sigui necessari fer trampa…

Babaus i caparruts

jueves, enero 28th, 2016

Som caparruts. Fas les coses d’una manera, i ja et poden dir que vas errat, que tu sempre penses que vas bé i la cosa acaba com acaba. De fet, te n’han de passar moltes perquè baratis. Fins que un bon dia ho veus clar i rectifiques. Ho he estat, babau…!
Voldria que ara pensàs açò mateix el piròman que en cinc dies va cremar 25 contenidors a Ciutadella, i que en fa altres cinc que no actua. S’ho repensa? O és caparrut? Potser encara no s’ha adonat que, si hi torna, serà ell qui es cremi.
Fa poc pensava el mateix dels supervivents d’aquell PP de la primera dècada d’aquest segle. Pensava que s’ho havien repensat i que no caurien en el mateix parany de corrupció que els seus companys. Fins que va arribar el fiscal i vam escoltar l’expresident valencià comptar els doblers: «10.000, 11.000, 12.000…». Però, a l’endemà, el PP seguia igual de caparrut. La presidenta local mai no s’ho hauria imaginat, i Mariano encara volia ser president. Ben caparrut.
Sort que n’hi ha, de militants, que ja ho han deixat de ser, caparruts. Que es creien que tot eren maquinacions dels altres i es menjaven l’excusa permanent del corrupte. Fins que l’han vist desfilar devora el fiscal i el jutge , i ara diuen: Ho he estat, babau!
Antoni Camps encara ho és dels caparruts. Acostumat a pigar foc on ja pren i fa caliu, ens feia creure a tots que ja n’havia tingut prou amb les denúncies dels docents i amb haver estat arraconat pel seu grup de la funció de portaveu a la qual aspirava. Que, com el piròman, pensava no cremar més. Fins que va veure uns maleducats fent un calb denigrant a les portes d’una catedral, la va confondre i va encendre un altre misto equivocat. La flamarada que ha rebut ha estat grossa. Per caparrut.
Amb 5.000 euros cada mes, un Iphone i un Ipad garantits durant quatre anys, al Congrés i al Senat també és fàcil ser caparrut. El socialista García Gasulla ho ha estat fins que ha deixat de ser diputat, i s’ha donat de baixa del PSOE. I ja li podem dir ara que, si no se sentia escoltat, ho hauria d’haver deixat abans, que ell ha estat caparrut. Un més. Saps que ho som, babaus…!

Els homes de palla

jueves, enero 21st, 2016

Sempre hi ha un Dioni. I, a la seva ombra, un lladre encorbatat que l’asseu al volant d’un furgó blindat carregat de milions amb el motor en marxa.
Fa vint anys el titella va ser José Antonio Morales Sendín, un homenet que treballava en la recollida del garballó a l’Amazones. I el facinerós, el diputat Vilafranca, qui dugué el Tarzan de la selva a la ciutat, li posà l’esmòquing i el féu figurar com qui comprava Alparico per 100 milions de pessetes i el venia poc després per 350 perquè es construïssin un hotel i un camp de golf a Macarella. La Fiscalia Anticorrupció encara no havia nascut, però els periodistes vam destapar el pastís en donar veu al testaferro: «Si Vilafranca pudiera, me enterraría en Alparico para que no hablara». No ha fet falta. Aquella maniobra va fer dimitir el batle, però l’exdiputat segueix passejant com si no res.
També Avel·lí Casasnovas s’ha servit suposadament d’un ‘home de palla’ per enriquir-se, però, deu anys després, encara és presumpte. I açò que va ser convidat pel promotor de Macarella per anar a Miami, i abans de ser regidor negocià amb l’Ajuntament perquè adquirís la zona verda del Canal Salat, que ell sí que va expropiar en ser dalt la Sala. Des de llavors, hem vist comprar un solar amb rates devora una escola, menar enganats vellets al notari, triar la taxació més baixa dels béns públics i endevinar-la mig any abans que el tècnic la calculi, canviar zona verda per sòl industrial al mateix preu, simular concursos, rectificar pressuposts amb Tipp-Ex, fer desaparèixer expedients per no multar amics, permetre tres plantes on només se’n deixen fer dues i convertir un hotel en pisos per interès.
Diu el PP que la corrupció és de les persones i no dels partits, però s’ha demostrat sistemàtica durant massa anys. En el ‘pacte de la nevera’ que donà la majoria absoluta a aquell PP es repartiren més coses que llet i ous. Per açò és lloable que ara es disculpi pel saqueig i sigui el primer a acusar Casasnovas. Però només posarem fi a la impunitat quan s’obligui per llei els partits a pagar les causes contra els seus càrrecs imputats per corrupció. Així evitarem que hi hagi més lladres, i més Dionis disposats a arrencar en qualsevol moment…

D’enguany no passa

jueves, enero 7th, 2016

És temps de promeses. Les que un es fa a si mateix o, com a molt, comparteix amb una cervesa a la mà amb grups d’amics o familiars. Duim només una setmana de 2016, però quantes vegades hem sentit ja allò de «d’enguany no passa»? I és normal. Una enquesta d’aquelles de les festes i Nadal augurava que els balears engreixaríem entre tres i cinc quilos abans dels Reis. I ja pots lluitar per evitar-ho, que si el torró que compres al súper o el que et posen davant els nassos a cada casa on vas, si la porcella, els canelons, les gambes, els amargos… I passa que toca tornar a la feina, a la rutina; i resulta que et veus, com a mínim, amb tres quilos més a la bàscula i alguns cents d’euros menys a la butxaca. En aquestes condicions, com pots pensar que seràs capaç de pujar la dura costa del mes de gener? L’única forma d’aconseguir-ho és fer-se promeses, encara que algunes, com anar al gimnàs o sortir a córrer, no passin de dues carreres, tres estiraments i un parell de mesos.
Els polítics, que per força han de prometre més que els altres, hi afegeixen als seus propòsits personals els que comparteixen amb tots. I així ens plouen previsions optimistes sobre la seva gestió, que ara sí que farà possible allò que els seus antecessors, i els altres, i els que venien abans, no han estat mai capaços de fer. I tornen a prometre que convenceran Madrid per pagar-nos l’avió, que faran el PTI, que rebrem aigua dessalada o que les instruccions de qualsevol cas als tribunals no passaran de mig any… I l’hemeroteca es repeteix així any rere any. I la costa cada gener és igual d’empinada, però l’hem de pujar de totes maneres, més feixucs i més pobres. Perquè és més difícil canviar només un dels nostres hàbits que no dir que baratarem la vida en un instant. Potser sigui d’aquesta que les promeses, personals i polítiques, es facin realitat, ens arromanguem d’una vegada i aprenguem a no arreglar-ho tot davant d’una canya de cervesa…