Archive for the ‘Sin categoría’ Category

viernes, enero 27th, 2017

Ya no se escriben cartas de amor. Ahora es más efectivo mandar un mensaje de whatsapp, dejar una nota en el parabrisas o dibujar un corazón en la pared que declararse en toda regla. Como tampoco es necesario obtener el permiso paterno, pues siempre mola más irse con la novia que menos te aconsejan.
Tampoco sirve ya de nada que los partidos empapelen las calles de carteles y pancartas con el rostro del candidato, pues no hay campaña más efectiva que el boca a boca o la que pueda hacerse a través de la red.
Sole Sánchez intentó asaltar la alcaldía de Ciutadella con un toque de ‘pechonalidad’ y un golpe de talonario de 90.000 €, pero sus 80 votos se convirtieron en los más caros de la historia. Dos tetas no tiran más que dos carretas.
Hoy día vende más la ilusión y el optimismo, el que se desprende de los eslóganes de Podemos y el que necesitan los colectivos castigados por la crisis. El ‘sí se puede’ que se vocifera en los campos de fútbol. Resultado: ni un cartel, ni un dirigente ni siquiera estructura en Menorca, pero 1.999 votos.
La calle pide menos programas plagados de voluntades y más realidades. Más sensatez y menos demagogia, menos circo. Ya nadie se engancha a los mítines, ni a las descalificaciones. Como una verdadera democracia, ya es el pueblo el que tira del carro, y a los políticos no les queda otra que subirse a él. Por eso, la ejecutiva socialista de Vicenç Tur, tras tres derrotas, opta por tirarse en paracaídas antes que el avión de los trasnochados Felipe y Rubalcaba se embista definitivamente. Y las bases del PP leen entre líneas lo que sus dirigentes aún no han acertado a descifrar. Ahora resulta que las europeas no son extrapolables cuando Bauzá pedía a su militancia que votara como si lo estuviera haciendo al alcalde o al presidente del Consell. Pero para hacer las cosas con amor hay que creer en ellas. Y esta novia, o cambia o no va a conquistarnos…

 

L’univers Ja t’ho és allargat

domingo, diciembre 18th, 2016

La darrera vegada que van tocar a Ciutadella, el juliol de 2013, 3.500 ànimes es van deixar la veu per a acomiadar com mereixia al grup que més història ha fet dins la música popular menorquina. Però divendres sols poc més d’un centenar de persones, sobretot familiars i amics, es van apropar a l’institut on fa tres dècades oferiren els seus primers concerts, per tal d’escoltar-los.
Són els mateixos -en Fly, es Titi i en Charly, els creadors de la majoria dels èxits de Ja t’ho diré que han marcat tota una generació- i no ho poden dissimular. Encara que ja no arrosseguin tanta gent i s’amaguin sota un nom críptic, Smoumolnö, semblen no haver perdut la inspiració. Els seus temes sonen instrumentalment amb la mateixa força i pes de les guitarres dels darrers discs dels Ja t’ho, més propers tal vegada a «Soñando silencio» (2001) que als molt més coneguts «Moviments salvatges» (1995) i «Un ram de locura», però guanyen més contundència, fins i tot, en directe. Només els diferencia una cosa, la veu.
Sebastià Saurina se’n surt prou bé, però el so afilat de la guitarra de Gepi Castilla i la bateria de Charly (reconvertit en un nou Sente) només permeten realçar la part vocal de les cançons quan s’hi afegeix en Fly als cors. I, per moments, es nota a faltar un Cris Juanico que faci de frontman i enriqueixi encara més la riquesa de les composicions; més pròpies de l’univers Ja t’ho que les cuinades ara pel cantant, allunyat amb el seu nou disc «F(a)usta» del passat comú musical que tots comparteixen.
Però el trio d’ex Ja t’hos que sosté la nova banda no cerca, precisament, refugiar-se en el seu esplendorós passat, ni molt menys repetir-se. Tot i que adornà el repertori amb tres versions ben reconeixibles pel públic («L’univers» i els dos bisos, «Si véns» i «Així i tot»), dedicà l’actuació a interpretar els temes de «S’illa dels il·luminats», el seu disc de presentació, i fins i tot a rescatar-ne algun de «Diminutes», l’embrió d’aquest nou invent musical que duu el segell característic de Sebastià Saurina.
L’espectacle començà amb tres quarts de retard per mor del temporal -Fly quedà atrapat llargues hores en el vaixell provinent de Barcelona- però no va decebre ningú. Vistós joc de llums, sòbria posada en escena i hora i mitja de rock. Sense reminiscències mediterrànies, és ver, però amb lletres de temàtica menorquina. Des de «Roden els molins» a «Enmig del Canal Salat», la cançó que estrenaren i van dedicar a tots els qui han fet possible el seu concert a Ciutadella.
Quan Titi començà a sonar «Lucha de gigantes», en memòria del desaparegut Antonio Vega, es Fly lamentà la seva pèrdua. «Un altre que no hi és! Tots els bons se’n van», digué. Però no, no és així. Ells ja fa 24 anys que van fer les maletes i s’han establert a terres gironines, però l’illa estira, i els continua il·luminant el camí. Ja sigui com a Ja t’ho o Smoumolnö, mai deixaran de ser grans…

Una noche de mucho karaoke y poco Sabina

viernes, diciembre 16th, 2016

Los músicos de Sabina volvieron a Menorca, cuatro años después, reforzados con la voz prodigiosa y altiva de Mara Barros, pero, tras una veintena larga de canciones, tres bises y más de dos horas de espectáculo, seguimos añorando al maestro. Es lo que ocurre con este tipo de conciertos. Los músicos del escenario interpretan los temas conocidos a su manera, e incluso a veces les dan la vuelta hasta límites poco reconocibles pero, por elogiable que resulte su ejecución, ninguno nos entusiasma tanto como el original.
A la Noche Sabinera le faltó precisamente eso, Sabina o, al menos su voz canalla, el tono ronco y chulesco con el que se planta ante el público. Pancho Varona es un genio que ha compuesto varios de sus temas más preciados, un ‘hermano’ que le acompaña desde los tiempos ochenteros de Viceversa, y el artífice de que este espectáculo que ya se ha visto hasta en Sudamérica gire de nuevo por 26 ciudades españolas, entre ellas Ciutadella, hasta fin de año. Pero la noche del viernes aportó la voz más monótona e ininteligible del fiasco acústico que es esta Sala Multifuncional, contraindicada para oídos exigentes, a los que chirriaron los acoples iniciales y hasta la alarma del recinto que saltó, inesperadamente, con el penúltimo bis en marcha.
Más desenvuelto al piano y, sobre todo, en la voz, Antonio García de Diego le puso alma, y Mara Barros lo remachó a lo Ana Belén, ya fuera «A la sombra de un ciprés» o entonando el «Y sin embargo te quiero». Fue el momento álgido de la velada que, pese a haber empezado demasiado fría y sin apenas respuesta por parte del público, se calentó cuando el trío dio paso al karaoke colectivo con el que suele rematar las actuaciones de esta gira.
Entre los cinco espontáneos que intentaron emular a Sabina, todos con buen nivel, destacó sobremanera el primero, un chaval llamado Dani Juanico, que le dio un toque muy suyo al «Princesa» de toda la vida. Aunque los músicos le echaron «huevos», y alardearon de ello -en alusión al shaker con forma de tal que acompaña a la percusión, nadie más volvió a arrancar un aplauso tan entusiasta.
En definitiva, de eso se trataba. El público, poco acostumbrado a este tipo de eventos, marchó satisfecho, al igual que Bep Marquès, al que esta vez aplaudieron los espectadores sin necesidad de que saltara a cantar. Y eso que, como promotor del recital, habría hecho justicia a la ilusión y el empeño que siempre pone en todos sus proyectos.
De ahora en adelante, urge mejorar, en la medida de lo posible, la sonoridad de la sala pero, sobre todo, ayudar a quienes programen conciertos de este corte. Y si no da para contratar al Sabina de turno, no problem, nos lo inventamos…

Persones

jueves, mayo 12th, 2016

M’han dit que avui sortiré al BOIB, i no perquè m’hagin posat una multa i no sàpiguen on trobar-me. Ahir matí em van nomenar delegat d’IB3 a Menorca i es veu que la formalitat de tot càrrec públic exigeix aquest tràmit. Però que ningú no s’espanti. Rere un nom tan cridaner no s’amaga altra cosa que periodisme. Perquè açò, justament, és el que m’han encomanat que faci. Sense pressions ni prejudicis, i amb la complicitat segura d’un bon equip de professionals.
S’obre una nova etapa, però l’esperit mai no barata. Ho he vist en els companys que he tingut al costat aquests darrers quinze anys. Una gran família que m’ha mostrat molt i que, en certa manera, ja he començat a enyorar abans d’anar-me’n perquè he passat amb molts d’ells més hores que a casa.
Possiblement el nostre col·lectiu no sigui el més ben vist per la societat, però us puc assegurar que darrere la fredor i l’impacte de les notícies i dels titulars hi ha només persones; gent, mai del tot compresa, que es passa mitja vida contant-nos la dels altres per a contribuir així, amb el seu esforç, a denunciar i construir l’esperit crític que ens enforteix com a poble. Amb les imperfeccions i errades de tota persona, és cert, però amb l’únic objectiu de la recerca de la veritat. No cerqueu, no hi ha cap més motor que aquest.
Un periodista és un ciutadà disposat a assumir renúncies i sacrificis per a explicar la realitat, però que tampoc no s’hauria d’oblidar de viure. I es fa difícil perquè allà on anam, ni que sigui d’espectadors, sempre duim el periodista a dintre.
És hora de valorar la feina de qui cada dia es passa hores a la redacció per a treure un producte al carrer, de les empreses que encara hi creuen i de qui intenta sobreposar-se a les mancances per a exercir amb dignitat la seva professió. Ahir a «Es Diari», i avui ja a IB3. La vida continua. El periodisme també…

La bandereta

jueves, mayo 5th, 2016

Per què serveix una bandera blava? Està bé que molts ajuntaments s’afanyin a aconseguir-ne una per a cada platja, però després s’obliden de posar clavegueram als nuclis residencials, o contenidors a les platges verges. I ens hem de passar les excursions d’hivern pel Camí de Cavalls amb la bossa de fems a la mà fins que arribam a poble.
Les banderes blaves són com les que assenyalen els 18 forats d’un camp de golf que, per molt que es regui amb aigua depurada i atregui un turisme exclusiu, consumeix territori i no ens diferencia prou com a destinació.
De fet, a Menorca ja pots tramitar un camp de golf o un parc eòlic que, més prest que tard, acabaran a la paperera. I mira que una Reserva com la nostra no hauria d’anar amb romanços a l’hora d’autoritzar molins de vent que ens donin energia neta i ens evitin la tirania persistent de les elèctriques, les més afavorides pels governs a Madrid. Però els aerogeneradors ja només són rendibles amb vuit o deu torres; i parcs com el de Milà, amb sols quatre molins, ens costen doblers cada any.
A més, com va passar el 2007 amb els projectes de Son Bruc i ses Comunes o amb els que es tramiten ara a Son Rotger i Son Angladó, sempre sorgeix una plataforma que s’hi manifesta en contra. I tot per l’impacte visual que crearien a Menorca, on hom dóna una importància cabdal al paisatge. I a la paret seca i les barraques, en el cas actual de Punta Nati. Però de què serveix mantenir el paisatge si, mentrestant, el destrossam amb emissions contaminants i guerres pel petroli, si no feim res per no dependre dels combustibles fòssils? Per açò és tan interessant que, a la fi, l’administració s’hagi mullat en aquest debat, i ara vulgui potenciar l’energia solar, que no fa tant de mal als ulls i és més negoci. Però que ningú no posi tampoc gaire traves als molins. Es tracta primer de mantenir l’illa en les condicions d’habitabilitat i natura, i no ser només una Reserva de bandereta. Així, el fet que després traiem l’energia del sol o del vent, tot i ser important, ja serà secundari…

Sempre s’ha fet així

jueves, abril 28th, 2016

Els al·lots del Consell Infantil, que tenen la mirada més neta que qualsevol adult, no ho entenen. Veuen com es pregona en tot moment la igualtat de gènere, i que també a les eleccions repetides de dia 26 de juny s’hauran de fer candidatures paritàries, però no es deixa encara qualcar les dones per Sant Joan. Diuen els darrers protocols escrits i consensuats, però mai aprovats, que «la tradició, la història i el costum immemorial» ho impedeixen. Tant és així que si, fins i tot, el càrrec de notificador municipal (fabioler) recau algun dia en una dona, aquesta «haurà de delegar en una persona del sexe masculí».
I no es tracta ja que (com passa a la familia del rei, que reserva la corona als homes) les filles vegin com només el seu germà podrà ser caixer senyor, sinó que tampoc les pageses poden sortir a la qualcada pel fet de ser dones. Si no és que, és clar, alguna valenta doni el pas i no es trobi cap argument constitucional perquè li neguin aquest dret. Mentre els protocols continuïn sense posar-se per escrit, com volen els caixers senyors, les normes que es transmeten de pares a fills estaran subjectes a canvis.
La tradició no és excusa perquè tampoc la festa ha estat sempre la mateixa. Es conserven els estaments que la van veure néixer fa 700 anys, en el si d’una societat masclista que ben poc té a veure amb l’actual, però ha incorporat actes que l’han enriquida. Com els festers o la Vetlla des Be que, tot i que es digui que «sempre s’ha fet així», no tenen més que unes poques dècades de vigència.
El massificat Sant Joan del segle XXI ja no està només en mans dels caixers senyors, ni de l’Ajuntament, ni dels pagesos, sinó que ens pertany a tots. També a les dones que, tot i no lluir dalt cavall, broden les buldrafes, coes i cabeçades, fan els flocs des Be, preparen el menjar i les mudes, i munyen els animals quan l’amo del lloc és al Caragol.
Veure una dona dalt cavall no denigra la festa. El que l’empobreix, i amb aquesta la nostra gelosa identitat com a poble, és defugir debats per por, amb l’únic argument que tot «sempre s’ha fet així»…

A-déu

jueves, abril 21st, 2016

Tenia només 25 anys, que és quan els joves comencen a prendre consciència que la vida no és un paradís exempt de dolor. N’Isaac feia molts d’anys, des dels 5 ja, que ho sabia. Més endavant dels 25 és quan t’adones que allò més important a la vida no és l’èxit, ni el prestigi, ni els doblers, sinó ser i fer feliç a la gent que t’envolta. N’Isaac ja ho havia après de ben petit. I molt més enllà dels 25 és quan la malaltia et comença a rodar i t’aboca al precipici de la mort. Però n’Isaac duia vint anys fent d’equilibrista, familiaritzat amb els hospitals, les medecines i les intervencions, a un pas de caure al buit i desaparèixer per sempre més de les nostres vides.
Aquesta setmana ja no ha pogut més. El seu cos ha dit prou i l’ha arrabassat dels seus pares, de la seva família i amics, que segurament havien començat a pensar que era immortal. Que ells, que qualsevol altre en el seu lloc, ja hagués tirat la tovallola i s’hagués abandonat a la seva sort. Però n’Isaac era un lluitador. Com sa mare, son pare, la seva al·lota, els concos, els avis, els cosins… Un jove maltractat per la malaltia, però sempre fort.
No l’havia tractat gaire. Els anys i els fets, les decepcions, t’allunyen estúpidament de la teva primera família, però el lligam sempre es manté. I puc donar testimoni que era d’aquells al·lots que semblen àngels caiguts a la terra, persones que passen pel nostre costat sense que trobem ni una sola mala paraula, ni un sol mal gest per tirar-los en cara.
L’Església ens remet en aquests casos al déu de l’esperança, quan res no serveix de consol davant una injustícia tan gran, quan tants drames -aquí i arreu del món- ens fan dubtar com mai de la seva existència. Però jo, des de la meva fe esvaïda pels anys, li he demanat a ma mare que el cuidi allà dalt. És el mínim que es mereix, que es mereixen lluitadors com ell, persones que miren de cara l’adversitat, que ens omplen cada nit el cel d’estels i ens deixen un exemple impagable als que quedam…

L’àrbitre

jueves, abril 14th, 2016

Esteim indefensos. L’Administració hauria de ser un àrbitre que no es fa notar, que deixa jugar però, fins i tot quan sembla xiular a favor nostre, sempre abusa d’algú. Vetlla perquè no s’aboquin líquids contaminants -i tots hi esteim d’acord- però a l’hora d’aplicar-ho multa amb 1.000 euros una dona a Ciutadella per haver buidat el poal de fregar al carrer. També defensa el descans dels veïns que viuen al centre, que està prou bé, però ja farà dos estius que aquest argument té inutilitzats com a terrassa els patis interiors dels bars del nucli antic. Per no parlar de la igualtat, un objectiu ben lloable per posar fi a la discriminació de gènere però que crea monstres com l’Institut de la Dona, que només serveix per fer afegir la forma femenina devora la masculina de cada paraula i retardar així encara més qualsevol tràmit. Fins i tot el que podria permetre encara enguany tornar a obrir els patis ben entrada la temporada. Com si importàs més posar «un/una turista» que no tenir-los realment asseguts a la taula d’un restaurant.
L’altre dia també em va indignar veure la interpretació abusiva que un assessor jurídic va fer el 2002 per tal de denegar una llicència a Son Bou. En quatre retxes va convertir l’ús «obligadament residencial» que el Pla General marcava per a aquell solar en un ús «exclusivament turístic», i tot per forçar el promotor a canviar els pisos per un hotel que, a més, ja no podia construir allà mateix sinó un quilòmetre més enfora on, per cert, l’allotjament tampoc no hi cap perquè ja s’ha exhaurit el límit de places.
Quan es tracta de protegir Menorca, tots som del mateix equip i, fins i tot, ens encanta que l’àrbitre xiuli penals a favor encara que no ho siguin, perquè açò evita haver de pagar indemnitzacions que, més prest o més tard, féren la nostra butxaca. Però a tots ens agrada guanyar net i res no ens garanteix que algun dia tinguem també l’Administració en contra….

Jaleo armat

jueves, abril 7th, 2016

Ja sé que la política sempre ha funcionat així, però potser mai ho havia reparat tant com fins ara. I mira que alguns nomenaments ‘digitals’ en la història més fosca del PP han estat sonats, com també part dels que ha fet el PSOE a l’actual Govern; però el que ha passat aquesta darrera setmana entorn de la Conselleria de Transparència ho ha deixat de bell nou en evidència.
Quan obtenen l’èxit electoral, tots els partits es converteixen en agències de col·locació que donen feina dins l’Administració a gent fidel i de carnet, d’aquella que -es diu- així veu recompensada la «feina» que ha fet des que es va donar d’alta de militància a la formació.
El partit ho nomena tot, des del conseller que hi ha d’estar al front fins al director general (o insular), el periodista que ha de fer les notes de premsa, l’assessor que n’ha de redactar els informes o el gerent d’una entitat pública, encara que el perfil sigui menys indicat que el de qualsevol tècnic més especialista en la matèria. Tothom, gent vàlida o no, més o manco preparada, que potser no es coneix ni ha coincidit mai en la vida, però que té una sola cosa en comú: l’afinitat amb aquells que els han nomenat.
Igual passa per Sant Joan. El noble que escull cada bienni la Junta de Senyors i la gent que l’envolta acaben triant tots els caixers, fadrins, pagesos i menestrals, que vetllaran el Be a ca seua o penjaran i despenjaran la bandera de la façana a cada posta de sol. I aquests no són sempre els millors pagesos, ni els millors fusters, ni tampoc els casats més fidels del món, però passen a formar part de la qualcada pel simple fet de treballar al lloc del senyor, de ser amic d’infància o d’haver compartit feina amb ell. I açò que la festa, com l’Administració, en teoria és de tots.
El problema ve quan el cavaller no creu, no manté l’ordre o no es lleva la guindola quan toca. Com quan el partit es refia massa d’un independent i el col.loca al càrrec com si fos un dels seus. L’experiència recent diu que la cosa poques vegades surt bé. Quan aquest es creu amb dret de decidir, s’arma el jaleo

El ‘Dia dos Burros’

jueves, marzo 31st, 2016

Si no fos pel rei Roussillon de França, encara no hauríem adoptat el calendari gregorià i avui seria Any Nou. Així era fins el 1564, quan Cap d’Any se celebrava del 25 de març a l’1 de abril. Però vet aquí que van venir els anglesos i ens van empaltar el seu lèxic i tradicions: que si xoc, que si boínder, que si gin… Així que avui és, gràcies a ells, l’April Fools’Day, el Dia dos Burros gallec, el nostre veritable Dia d’Enganar. I, com a tal, toca despistar el personal amb bromes i mentidetes que no fan mal. Per un dia, ens és permès disfressar la realitat i pintar-la tal com voldríem que fos perquè algú, ingènuament, se la cregui.
És clar que la realitat és tan crua i increïble que de cada vegada costa més trobar beneits que s’empassin qualsevol ficció, i encara més si es tracta d’una innocentada. La vida no ho és gens, d’innocent. De fet, sempre és més fàcil destruir. Al nostre dia a dia, sabem què no ens agrada, què no volem, però ens costa definir i trobar tot allò que realment volem i ens omple.
Les institucions actuals en són un reflex. Han convertit el terme «derogar» en la paraula de moda. Avui en dia tot es deroga: la Llei turística, la del sòl, l’agrària, la Norma Territorial, el Pla d’equipaments comercials, el TIL, l’antiga Llei de símbols; es vol derogar la reforma laboral, el nivell 33… I, com que tot aquest edifici legal havia estat aixecat pels altres, el PP, és fàcil fer-ho. La dificultat més gran, però, ve a partir d’ara, ja que toca construir una proposta, un model, una idea de Menorca que sigui compartida per tots, quelcom que no s’hagi de derogar mai. Superar el debat etern d’una illa carregada d’eslògans (Reserva, Talaiòtica…) però necessitada de realitats. Ja ho deia Gabilondo: «Menorca quiere turismo sin turistas», i ara açò només és possible un dia de broma com avui.
Aquest és el repte. Dibuixar una realitat pròpia d’un 1 d’abril qualsevol perquè es faci present els 365 dies de l’any…