Archive for diciembre, 2016

L’univers Ja t’ho és allargat

domingo, diciembre 18th, 2016

La darrera vegada que van tocar a Ciutadella, el juliol de 2013, 3.500 ànimes es van deixar la veu per a acomiadar com mereixia al grup que més història ha fet dins la música popular menorquina. Però divendres sols poc més d’un centenar de persones, sobretot familiars i amics, es van apropar a l’institut on fa tres dècades oferiren els seus primers concerts, per tal d’escoltar-los.
Són els mateixos -en Fly, es Titi i en Charly, els creadors de la majoria dels èxits de Ja t’ho diré que han marcat tota una generació- i no ho poden dissimular. Encara que ja no arrosseguin tanta gent i s’amaguin sota un nom críptic, Smoumolnö, semblen no haver perdut la inspiració. Els seus temes sonen instrumentalment amb la mateixa força i pes de les guitarres dels darrers discs dels Ja t’ho, més propers tal vegada a «Soñando silencio» (2001) que als molt més coneguts «Moviments salvatges» (1995) i «Un ram de locura», però guanyen més contundència, fins i tot, en directe. Només els diferencia una cosa, la veu.
Sebastià Saurina se’n surt prou bé, però el so afilat de la guitarra de Gepi Castilla i la bateria de Charly (reconvertit en un nou Sente) només permeten realçar la part vocal de les cançons quan s’hi afegeix en Fly als cors. I, per moments, es nota a faltar un Cris Juanico que faci de frontman i enriqueixi encara més la riquesa de les composicions; més pròpies de l’univers Ja t’ho que les cuinades ara pel cantant, allunyat amb el seu nou disc «F(a)usta» del passat comú musical que tots comparteixen.
Però el trio d’ex Ja t’hos que sosté la nova banda no cerca, precisament, refugiar-se en el seu esplendorós passat, ni molt menys repetir-se. Tot i que adornà el repertori amb tres versions ben reconeixibles pel públic («L’univers» i els dos bisos, «Si véns» i «Així i tot»), dedicà l’actuació a interpretar els temes de «S’illa dels il·luminats», el seu disc de presentació, i fins i tot a rescatar-ne algun de «Diminutes», l’embrió d’aquest nou invent musical que duu el segell característic de Sebastià Saurina.
L’espectacle començà amb tres quarts de retard per mor del temporal -Fly quedà atrapat llargues hores en el vaixell provinent de Barcelona- però no va decebre ningú. Vistós joc de llums, sòbria posada en escena i hora i mitja de rock. Sense reminiscències mediterrànies, és ver, però amb lletres de temàtica menorquina. Des de «Roden els molins» a «Enmig del Canal Salat», la cançó que estrenaren i van dedicar a tots els qui han fet possible el seu concert a Ciutadella.
Quan Titi començà a sonar «Lucha de gigantes», en memòria del desaparegut Antonio Vega, es Fly lamentà la seva pèrdua. «Un altre que no hi és! Tots els bons se’n van», digué. Però no, no és així. Ells ja fa 24 anys que van fer les maletes i s’han establert a terres gironines, però l’illa estira, i els continua il·luminant el camí. Ja sigui com a Ja t’ho o Smoumolnö, mai deixaran de ser grans…

Una noche de mucho karaoke y poco Sabina

viernes, diciembre 16th, 2016

Los músicos de Sabina volvieron a Menorca, cuatro años después, reforzados con la voz prodigiosa y altiva de Mara Barros, pero, tras una veintena larga de canciones, tres bises y más de dos horas de espectáculo, seguimos añorando al maestro. Es lo que ocurre con este tipo de conciertos. Los músicos del escenario interpretan los temas conocidos a su manera, e incluso a veces les dan la vuelta hasta límites poco reconocibles pero, por elogiable que resulte su ejecución, ninguno nos entusiasma tanto como el original.
A la Noche Sabinera le faltó precisamente eso, Sabina o, al menos su voz canalla, el tono ronco y chulesco con el que se planta ante el público. Pancho Varona es un genio que ha compuesto varios de sus temas más preciados, un ‘hermano’ que le acompaña desde los tiempos ochenteros de Viceversa, y el artífice de que este espectáculo que ya se ha visto hasta en Sudamérica gire de nuevo por 26 ciudades españolas, entre ellas Ciutadella, hasta fin de año. Pero la noche del viernes aportó la voz más monótona e ininteligible del fiasco acústico que es esta Sala Multifuncional, contraindicada para oídos exigentes, a los que chirriaron los acoples iniciales y hasta la alarma del recinto que saltó, inesperadamente, con el penúltimo bis en marcha.
Más desenvuelto al piano y, sobre todo, en la voz, Antonio García de Diego le puso alma, y Mara Barros lo remachó a lo Ana Belén, ya fuera «A la sombra de un ciprés» o entonando el «Y sin embargo te quiero». Fue el momento álgido de la velada que, pese a haber empezado demasiado fría y sin apenas respuesta por parte del público, se calentó cuando el trío dio paso al karaoke colectivo con el que suele rematar las actuaciones de esta gira.
Entre los cinco espontáneos que intentaron emular a Sabina, todos con buen nivel, destacó sobremanera el primero, un chaval llamado Dani Juanico, que le dio un toque muy suyo al «Princesa» de toda la vida. Aunque los músicos le echaron «huevos», y alardearon de ello -en alusión al shaker con forma de tal que acompaña a la percusión, nadie más volvió a arrancar un aplauso tan entusiasta.
En definitiva, de eso se trataba. El público, poco acostumbrado a este tipo de eventos, marchó satisfecho, al igual que Bep Marquès, al que esta vez aplaudieron los espectadores sin necesidad de que saltara a cantar. Y eso que, como promotor del recital, habría hecho justicia a la ilusión y el empeño que siempre pone en todos sus proyectos.
De ahora en adelante, urge mejorar, en la medida de lo posible, la sonoridad de la sala pero, sobre todo, ayudar a quienes programen conciertos de este corte. Y si no da para contratar al Sabina de turno, no problem, nos lo inventamos…