Archive for abril, 2016

Sempre s’ha fet així

jueves, abril 28th, 2016

Els al·lots del Consell Infantil, que tenen la mirada més neta que qualsevol adult, no ho entenen. Veuen com es pregona en tot moment la igualtat de gènere, i que també a les eleccions repetides de dia 26 de juny s’hauran de fer candidatures paritàries, però no es deixa encara qualcar les dones per Sant Joan. Diuen els darrers protocols escrits i consensuats, però mai aprovats, que «la tradició, la història i el costum immemorial» ho impedeixen. Tant és així que si, fins i tot, el càrrec de notificador municipal (fabioler) recau algun dia en una dona, aquesta «haurà de delegar en una persona del sexe masculí».
I no es tracta ja que (com passa a la familia del rei, que reserva la corona als homes) les filles vegin com només el seu germà podrà ser caixer senyor, sinó que tampoc les pageses poden sortir a la qualcada pel fet de ser dones. Si no és que, és clar, alguna valenta doni el pas i no es trobi cap argument constitucional perquè li neguin aquest dret. Mentre els protocols continuïn sense posar-se per escrit, com volen els caixers senyors, les normes que es transmeten de pares a fills estaran subjectes a canvis.
La tradició no és excusa perquè tampoc la festa ha estat sempre la mateixa. Es conserven els estaments que la van veure néixer fa 700 anys, en el si d’una societat masclista que ben poc té a veure amb l’actual, però ha incorporat actes que l’han enriquida. Com els festers o la Vetlla des Be que, tot i que es digui que «sempre s’ha fet així», no tenen més que unes poques dècades de vigència.
El massificat Sant Joan del segle XXI ja no està només en mans dels caixers senyors, ni de l’Ajuntament, ni dels pagesos, sinó que ens pertany a tots. També a les dones que, tot i no lluir dalt cavall, broden les buldrafes, coes i cabeçades, fan els flocs des Be, preparen el menjar i les mudes, i munyen els animals quan l’amo del lloc és al Caragol.
Veure una dona dalt cavall no denigra la festa. El que l’empobreix, i amb aquesta la nostra gelosa identitat com a poble, és defugir debats per por, amb l’únic argument que tot «sempre s’ha fet així»…

A-déu

jueves, abril 21st, 2016

Tenia només 25 anys, que és quan els joves comencen a prendre consciència que la vida no és un paradís exempt de dolor. N’Isaac feia molts d’anys, des dels 5 ja, que ho sabia. Més endavant dels 25 és quan t’adones que allò més important a la vida no és l’èxit, ni el prestigi, ni els doblers, sinó ser i fer feliç a la gent que t’envolta. N’Isaac ja ho havia après de ben petit. I molt més enllà dels 25 és quan la malaltia et comença a rodar i t’aboca al precipici de la mort. Però n’Isaac duia vint anys fent d’equilibrista, familiaritzat amb els hospitals, les medecines i les intervencions, a un pas de caure al buit i desaparèixer per sempre més de les nostres vides.
Aquesta setmana ja no ha pogut més. El seu cos ha dit prou i l’ha arrabassat dels seus pares, de la seva família i amics, que segurament havien començat a pensar que era immortal. Que ells, que qualsevol altre en el seu lloc, ja hagués tirat la tovallola i s’hagués abandonat a la seva sort. Però n’Isaac era un lluitador. Com sa mare, son pare, la seva al·lota, els concos, els avis, els cosins… Un jove maltractat per la malaltia, però sempre fort.
No l’havia tractat gaire. Els anys i els fets, les decepcions, t’allunyen estúpidament de la teva primera família, però el lligam sempre es manté. I puc donar testimoni que era d’aquells al·lots que semblen àngels caiguts a la terra, persones que passen pel nostre costat sense que trobem ni una sola mala paraula, ni un sol mal gest per tirar-los en cara.
L’Església ens remet en aquests casos al déu de l’esperança, quan res no serveix de consol davant una injustícia tan gran, quan tants drames -aquí i arreu del món- ens fan dubtar com mai de la seva existència. Però jo, des de la meva fe esvaïda pels anys, li he demanat a ma mare que el cuidi allà dalt. És el mínim que es mereix, que es mereixen lluitadors com ell, persones que miren de cara l’adversitat, que ens omplen cada nit el cel d’estels i ens deixen un exemple impagable als que quedam…

L’àrbitre

jueves, abril 14th, 2016

Esteim indefensos. L’Administració hauria de ser un àrbitre que no es fa notar, que deixa jugar però, fins i tot quan sembla xiular a favor nostre, sempre abusa d’algú. Vetlla perquè no s’aboquin líquids contaminants -i tots hi esteim d’acord- però a l’hora d’aplicar-ho multa amb 1.000 euros una dona a Ciutadella per haver buidat el poal de fregar al carrer. També defensa el descans dels veïns que viuen al centre, que està prou bé, però ja farà dos estius que aquest argument té inutilitzats com a terrassa els patis interiors dels bars del nucli antic. Per no parlar de la igualtat, un objectiu ben lloable per posar fi a la discriminació de gènere però que crea monstres com l’Institut de la Dona, que només serveix per fer afegir la forma femenina devora la masculina de cada paraula i retardar així encara més qualsevol tràmit. Fins i tot el que podria permetre encara enguany tornar a obrir els patis ben entrada la temporada. Com si importàs més posar «un/una turista» que no tenir-los realment asseguts a la taula d’un restaurant.
L’altre dia també em va indignar veure la interpretació abusiva que un assessor jurídic va fer el 2002 per tal de denegar una llicència a Son Bou. En quatre retxes va convertir l’ús «obligadament residencial» que el Pla General marcava per a aquell solar en un ús «exclusivament turístic», i tot per forçar el promotor a canviar els pisos per un hotel que, a més, ja no podia construir allà mateix sinó un quilòmetre més enfora on, per cert, l’allotjament tampoc no hi cap perquè ja s’ha exhaurit el límit de places.
Quan es tracta de protegir Menorca, tots som del mateix equip i, fins i tot, ens encanta que l’àrbitre xiuli penals a favor encara que no ho siguin, perquè açò evita haver de pagar indemnitzacions que, més prest o més tard, féren la nostra butxaca. Però a tots ens agrada guanyar net i res no ens garanteix que algun dia tinguem també l’Administració en contra….

Jaleo armat

jueves, abril 7th, 2016

Ja sé que la política sempre ha funcionat així, però potser mai ho havia reparat tant com fins ara. I mira que alguns nomenaments ‘digitals’ en la història més fosca del PP han estat sonats, com també part dels que ha fet el PSOE a l’actual Govern; però el que ha passat aquesta darrera setmana entorn de la Conselleria de Transparència ho ha deixat de bell nou en evidència.
Quan obtenen l’èxit electoral, tots els partits es converteixen en agències de col·locació que donen feina dins l’Administració a gent fidel i de carnet, d’aquella que -es diu- així veu recompensada la «feina» que ha fet des que es va donar d’alta de militància a la formació.
El partit ho nomena tot, des del conseller que hi ha d’estar al front fins al director general (o insular), el periodista que ha de fer les notes de premsa, l’assessor que n’ha de redactar els informes o el gerent d’una entitat pública, encara que el perfil sigui menys indicat que el de qualsevol tècnic més especialista en la matèria. Tothom, gent vàlida o no, més o manco preparada, que potser no es coneix ni ha coincidit mai en la vida, però que té una sola cosa en comú: l’afinitat amb aquells que els han nomenat.
Igual passa per Sant Joan. El noble que escull cada bienni la Junta de Senyors i la gent que l’envolta acaben triant tots els caixers, fadrins, pagesos i menestrals, que vetllaran el Be a ca seua o penjaran i despenjaran la bandera de la façana a cada posta de sol. I aquests no són sempre els millors pagesos, ni els millors fusters, ni tampoc els casats més fidels del món, però passen a formar part de la qualcada pel simple fet de treballar al lloc del senyor, de ser amic d’infància o d’haver compartit feina amb ell. I açò que la festa, com l’Administració, en teoria és de tots.
El problema ve quan el cavaller no creu, no manté l’ordre o no es lleva la guindola quan toca. Com quan el partit es refia massa d’un independent i el col.loca al càrrec com si fos un dels seus. L’experiència recent diu que la cosa poques vegades surt bé. Quan aquest es creu amb dret de decidir, s’arma el jaleo