Primavera turca

Fins ara, a Europa només es llençaven monedes a l’aire als camps de futbol i a la font de Roma on els enamorats hi aboquen els seus desitjos. Però, fa pocs dies, les monedes les tiraven holandesos mig gats a la Plaza Mayor de Madrid per veure com pobres dones d’ètnia gitana lluitaven a terra per agafar-les. De la mateixa manera que ho feien els coloms quan, de petit, anava amb mon pare a donar-los de menjar as Born. Però només un professor i alguna altra dona ofesa tingueren a la cèntrica plaça de la capital la valentia de reprotxar als vàndals la seva humiliació.
L’endemà, tan sols 200 persones es concentraven a Maó en solidaritat amb els refugiats i en contra del vergonyós acord entre la UE i Turquia que impedeix acollir els siris que fugen del conflicte al seu país, només pel fet de no ser europeus. La resta érem a casa, indignats davant les notícies que contava la televisió i solidaris amb qualsevol missatge sobre la problemàtica que algú pengés a través de les xarxes socials.
Així som, i així són també les nostres administracions. Abocades a aprovar declaracions institucionals, com ho fan també les de fora, però sense concretar encara l’acollida a les víctimes del conflicte, que els turcs no deixen ni tan sols passar a Europa. A Menorca som tan petits, i a vegades ens hi sentim massa, que ens conformam a reclamar instàncies superiors que actuïn, com si res poguéssim fer tot solets. I és cert que un drama humanitari com aquest requereix una resposta unitària del continent, o en tot cas de cada país, però açò no lleva que es pugui avançar de totes maneres. Ni que sigui deixant de passar l’estona davant la tele o l’ordinador i compartir la indignació i la pressió amb els col·lectius més sensibilitzats amb la problemàtica. La vertadera revolta, ho diu la història, es fa al carrer.
Diumenge arriba la primavera, i llavors també podrem triar entre veure florir el camp des del cotxe o fer el nostre propi planter. Sempre hi haurà margarides, i roselles, i fel i vinagre, però la terra només ens donarà els fruits que haguem sembrat.

3 Responses to “Primavera turca”

  1. Ali dice:

    Yo de ti pondria en marcha una campaña titulada: “Acoja un sirio en casa”.Y tu,para dar ejemplo,acojes a dos.

  2. Ei, jo me pos en es mateix sac dels qui s’altre dia no ens vam concentrar i a vegades no ens implicam prou. Però sí, seria capaç d’acollir un fillet siri, sí…

  3. manumenorca dice:

    … Si, pero… Recuerdo que una de las más grandes revueltas en las que me vi implicado fue el NO A LA GUERRA del 2003, recuerdo haber participado en media docena de foros de manera agresiva y asertiva, argumentando con mi círculo más próximo, ido a dos manifestaciones, colgado un cartel en el coche e incluso ido a votar con la pegatina en la solapa, delante de la interventora del PP, cuando el gobierno recomendaba-amenazaba con que no se hiciera… ¿nos hizo caso ese impresentable aspirante a estadista de tres al cuarto con bigote? No, incluso mandó soldados españoles pagados con nuestros impuestos a matar iraquíes en las calles…….. Refugiados sirios (y una ingente multitud de otros refugiados económicos camuflados)? Sí, claro que hay que ayudarles, pero no perdamos de vista que de aquellos lodos vienen estos malparidos del DAESH. Gritamos mucho en su día… para comprobar que aquello de que la soberanía reside en 5 millones de ciudadanos que exigen pacifismo, era un cuento. O lo parecía. Volver a implicarnos? Si, pero… siempre pagamos el pato los mismos, los de a pie. Y creo que exigir a los gobiernos a los que financiamos es lícito, exigir desde casa con Change.org es lícito, quejarnos desde el sofá… es lícito.

Leave a Reply