El dia D

Avui és el Dia del Bomber, i ja me n’esper alguna. Ahir era el Dia del Ronyó i, encara no sé per què, van enllumenar els ajuntaments de taronja, com si Endesa tingués a veure amb els malalts renals. Per què s’ha de gastar llum en lloc de donar els doblers de la factura elèctrica als pacients? I, alerta, que demà és el Dia Mundial del Glaucoma. Que a ningú se li acudi aquest mateix efecte perquè ni els afectats notaran gaire la diferència.
Cada dia és un Dia. N’hi ha de la Titella (21 de març), del Sushi (18 de juny), dels Frikis (25 de maig), de la Ràbia (28 de setembre) o de l’Orgasme Femení (8 d’agost). Fins i tot, un de dedicat a les Malalties Rares, el dia més raro de tots (29 de febrer). Un calendari ideal per omplir els carrers i les xarxes socials de llums, banderes i llaços, de pretesa solidaritat. D’aquella que sembla deixar-nos en pau amb la pròpia consciència, com si veient l’Ajuntament encès, portant un llaç blau o compartint una imatge al Facebook haguéssim curat un malalt terminal o donat de menjar a un fillet de l’Àfrica.
Dimarts, per exemple, va ser el Dia de la Dona Treballadora i no crec jo que, a part de sensibilitzar, s’hagi pres cap mesura efectiva a favor de la igualtat. Si et confons, t’arribes a pensar que n’hi ha prou a obligar a alternar persones d’ambdós sexes a les llistes electorals, gastar milions en un institut públic perquè posi la forma femenina de cada nom devora la masculina, o a comprar semàfors amb figuretes de dona. No sigui que, en creuar el carrer, puguem veure parpadejar un pantaló verd o vermell i no una falda.
Al Consell, també, passen els governs i tots fan el seu logo de la Reserva o del producte de Menorca com a reclam turístic, però encara no tenim gens clars debats com els que ens obligen a triar energia renovable o paisatge; i les temporades són tan estacionals com anys enrere.
És hora de no gastar tant en símbols i més en realitats. I de reivindicar els antidies, com el d’aquest diumenge, que encara no l’han batiat. Són els únics sense postureig en què, de ver, podem anar per feina…

One Response to “El dia D”

  1. manumenorca dice:

    … habrá quien tenga nostalgia de aquellos días en los que todos eran días de la iglesia, con el sempiterno santoral de las narices; días en los que uno era igual al otro, simplemente te condicionaba saludar a unos o a otras porque su nombre coincidía con un desconocido que muy supuestamente fue masacrado hace siglos. Qué insulso y patético… Al menos, ahora hay emoción, los días tienen su razón de ser, interés, las nuevas generaciones están de enhorabuena, serán mejor personas, estarán más informadas y se divierten más. Escojamos, que se puede… naveguemos en internet cuando sera el día D para sabeeeer, y dejemos que los frikis sigan con el calendario tardofranquista, que tiene que haber gente pa tó.

Leave a Reply