Archive for marzo, 2016

El ‘Dia dos Burros’

jueves, marzo 31st, 2016

Si no fos pel rei Roussillon de França, encara no hauríem adoptat el calendari gregorià i avui seria Any Nou. Així era fins el 1564, quan Cap d’Any se celebrava del 25 de març a l’1 de abril. Però vet aquí que van venir els anglesos i ens van empaltar el seu lèxic i tradicions: que si xoc, que si boínder, que si gin… Així que avui és, gràcies a ells, l’April Fools’Day, el Dia dos Burros gallec, el nostre veritable Dia d’Enganar. I, com a tal, toca despistar el personal amb bromes i mentidetes que no fan mal. Per un dia, ens és permès disfressar la realitat i pintar-la tal com voldríem que fos perquè algú, ingènuament, se la cregui.
És clar que la realitat és tan crua i increïble que de cada vegada costa més trobar beneits que s’empassin qualsevol ficció, i encara més si es tracta d’una innocentada. La vida no ho és gens, d’innocent. De fet, sempre és més fàcil destruir. Al nostre dia a dia, sabem què no ens agrada, què no volem, però ens costa definir i trobar tot allò que realment volem i ens omple.
Les institucions actuals en són un reflex. Han convertit el terme «derogar» en la paraula de moda. Avui en dia tot es deroga: la Llei turística, la del sòl, l’agrària, la Norma Territorial, el Pla d’equipaments comercials, el TIL, l’antiga Llei de símbols; es vol derogar la reforma laboral, el nivell 33… I, com que tot aquest edifici legal havia estat aixecat pels altres, el PP, és fàcil fer-ho. La dificultat més gran, però, ve a partir d’ara, ja que toca construir una proposta, un model, una idea de Menorca que sigui compartida per tots, quelcom que no s’hagi de derogar mai. Superar el debat etern d’una illa carregada d’eslògans (Reserva, Talaiòtica…) però necessitada de realitats. Ja ho deia Gabilondo: «Menorca quiere turismo sin turistas», i ara açò només és possible un dia de broma com avui.
Aquest és el repte. Dibuixar una realitat pròpia d’un 1 d’abril qualsevol perquè es faci present els 365 dies de l’any…

Primavera turca

jueves, marzo 17th, 2016

Fins ara, a Europa només es llençaven monedes a l’aire als camps de futbol i a la font de Roma on els enamorats hi aboquen els seus desitjos. Però, fa pocs dies, les monedes les tiraven holandesos mig gats a la Plaza Mayor de Madrid per veure com pobres dones d’ètnia gitana lluitaven a terra per agafar-les. De la mateixa manera que ho feien els coloms quan, de petit, anava amb mon pare a donar-los de menjar as Born. Però només un professor i alguna altra dona ofesa tingueren a la cèntrica plaça de la capital la valentia de reprotxar als vàndals la seva humiliació.
L’endemà, tan sols 200 persones es concentraven a Maó en solidaritat amb els refugiats i en contra del vergonyós acord entre la UE i Turquia que impedeix acollir els siris que fugen del conflicte al seu país, només pel fet de no ser europeus. La resta érem a casa, indignats davant les notícies que contava la televisió i solidaris amb qualsevol missatge sobre la problemàtica que algú pengés a través de les xarxes socials.
Així som, i així són també les nostres administracions. Abocades a aprovar declaracions institucionals, com ho fan també les de fora, però sense concretar encara l’acollida a les víctimes del conflicte, que els turcs no deixen ni tan sols passar a Europa. A Menorca som tan petits, i a vegades ens hi sentim massa, que ens conformam a reclamar instàncies superiors que actuïn, com si res poguéssim fer tot solets. I és cert que un drama humanitari com aquest requereix una resposta unitària del continent, o en tot cas de cada país, però açò no lleva que es pugui avançar de totes maneres. Ni que sigui deixant de passar l’estona davant la tele o l’ordinador i compartir la indignació i la pressió amb els col·lectius més sensibilitzats amb la problemàtica. La vertadera revolta, ho diu la història, es fa al carrer.
Diumenge arriba la primavera, i llavors també podrem triar entre veure florir el camp des del cotxe o fer el nostre propi planter. Sempre hi haurà margarides, i roselles, i fel i vinagre, però la terra només ens donarà els fruits que haguem sembrat.

El dia D

jueves, marzo 10th, 2016

Avui és el Dia del Bomber, i ja me n’esper alguna. Ahir era el Dia del Ronyó i, encara no sé per què, van enllumenar els ajuntaments de taronja, com si Endesa tingués a veure amb els malalts renals. Per què s’ha de gastar llum en lloc de donar els doblers de la factura elèctrica als pacients? I, alerta, que demà és el Dia Mundial del Glaucoma. Que a ningú se li acudi aquest mateix efecte perquè ni els afectats notaran gaire la diferència.
Cada dia és un Dia. N’hi ha de la Titella (21 de març), del Sushi (18 de juny), dels Frikis (25 de maig), de la Ràbia (28 de setembre) o de l’Orgasme Femení (8 d’agost). Fins i tot, un de dedicat a les Malalties Rares, el dia més raro de tots (29 de febrer). Un calendari ideal per omplir els carrers i les xarxes socials de llums, banderes i llaços, de pretesa solidaritat. D’aquella que sembla deixar-nos en pau amb la pròpia consciència, com si veient l’Ajuntament encès, portant un llaç blau o compartint una imatge al Facebook haguéssim curat un malalt terminal o donat de menjar a un fillet de l’Àfrica.
Dimarts, per exemple, va ser el Dia de la Dona Treballadora i no crec jo que, a part de sensibilitzar, s’hagi pres cap mesura efectiva a favor de la igualtat. Si et confons, t’arribes a pensar que n’hi ha prou a obligar a alternar persones d’ambdós sexes a les llistes electorals, gastar milions en un institut públic perquè posi la forma femenina de cada nom devora la masculina, o a comprar semàfors amb figuretes de dona. No sigui que, en creuar el carrer, puguem veure parpadejar un pantaló verd o vermell i no una falda.
Al Consell, també, passen els governs i tots fan el seu logo de la Reserva o del producte de Menorca com a reclam turístic, però encara no tenim gens clars debats com els que ens obligen a triar energia renovable o paisatge; i les temporades són tan estacionals com anys enrere.
És hora de no gastar tant en símbols i més en realitats. I de reivindicar els antidies, com el d’aquest diumenge, que encara no l’han batiat. Són els únics sense postureig en què, de ver, podem anar per feina…

Spotlight

jueves, marzo 3rd, 2016

Un periodista no és el presentador d’un reality, ni un pobre que escriu al dictat d’un empresari sense escrúpols que s’ha fet amic del poder, ni tampoc qui es conforma a resumir notes de premsa. És algú que intenta cercar la realitat amagada, encara que ho hagi de pagar fent més hores del costum, descuidant família i amics, o malsopant a la redacció. Si així i tot no ho té clar, vegi «Spotlight», la pel·lícula que ha guanyat l’Òscar. Descobrirà persones responsables que llavors, als anys 90, havien de treballar sense ordinador ni xarxes socials, però que lluitaven igualment contra allò més podrit del sistema i que tenien més accés a la informació que no ara, quan tant s’omple la boca tothom de transparència. Als ajuntaments no et negaven tanta documentació, podies veure la majoria dels expedients i al Registre et facilitaven la consulta de qualsevol propietat gairebé a l’instant.
Ja havia esclatat l’escàndol dels abusos de capellans a menors que es conta a «Spotlight», i el Watergate, sabíem qui era la X dels GAL, i a Ciutadella ja hi havia corrupció. Però arribà la Llei de protecció de dades i, amb ella, l’excusa ideal d’alguns polítics per a negar a la premsa el seu veritable paper i l’accés a la informació que fins fa quatre dies era pública. La mateixa que, per sort, encara ho és en altres administracions menys desconfiades, i més transparents.
Els nous censuradors confonen el periodista amb el frívol presentador de realities, i la informació institucional amb la rellevant, l’única que fuig al seu control i garanteix el funcionament del sistema democràtic. Sense aquesta, la pregonada transparència es converteix en mordassa, i entens que durant tants d’anys hagin mancat recursos a jutges i fiscals, i que aquesta justícia diferida que patim detengui càrrecs quan ja ho han deixat de ser i investigui delictes que ja han prescrit. O aquests polítics deixen de tenir un sentit patrimonial de la informació pública i practiquen una veritable transparència o també en seran responsables. D’ells depèn que l’autèntic periodisme, de vocació pública, ja només el puguem veure a les pel·lícules…