Archive for febrero, 2016

El canvi

jueves, febrero 25th, 2016

El maig la majoria va dir prou. Prou de Bauzà, de TIL, de rotondes a la carretera… I el desembre també va semblar que deia prou a Rajoy. El canvi era tan cercat com necessari. Però han passat els mesos i, encara que els governs tenen un altre tarannà, la transformació que pregonaven encara sona llunyana.
Al Govern Balear, Podemos s’enfronta des de fora als seus socis per qüestions que semblaven tenir tancades, com l’ecotaxa o el nou model de trilingüisme a l’aula. I a l’Estat, tenim una investidura improbable de Pedro Sánchez dimarts i noves eleccions més que possibles per Sant Joan. I tot perquè els partits, els del canvi i els tradicionals, no es posen d’acord, com gairebé sempre. Mentre, es perllonga el govern i el president en funcions que la majoria no volia, i els ciutadans també han d’esperar. Tot és provisional.
L’Ajuntament de Ciutadella ja duu uns quants mesos esperant que es formi un nou govern a Madrid, el que sigui, per tal de desbloquejar la situació de Can Saura i del Teatre des Born, encara tancats des de fa 16 i 10 anys, respectivament. Només l’Estat pot acceptar una nova seu per als jutjats, i no serà un govern en funcions qui ho decideixi. O qui aporti els diners que fan falta per arreglar ja es Born. Però, enlloc d’esperar, no podria l’Ajuntament aprofitar els 600.000 euros del Govern i el Consell que ja té en caixa per a finançar l’equipament? O endeutar-se i avançar els doblers? Sense por, que el ciutadà ja comprendrà que ho fa per obrir abans el Teatre des Born i no per construir una Comissaria de luxe o una piscina devora la platja. Llogar Can Saura com a jutjat va ser un disbarat, com ho seria també deixar passar el temps, tal com li ha succeït tradicionalment a l’esquerra ciutadellenca quan ha pres l’alternativa al PP. Vol caminar tant sobre segur que el ciutadà se n’enfarta.
Les patates calentes que el maig van cremar els governs del PP comencen a bullir en mans de l’esquerra. I ja pot garantir que només enguany serà de gestió i que el 2017 ja es faran obres -també a la carretera general- que, si no comença a complir allò que havia promès, serà prest i el ciutadà tornarà a demanar canvi…

El mercat

jueves, febrero 18th, 2016

Ara mateix, acabat d’aixecar, pagaria uns quants euros per berenar suc de taronja, colacao calent i una torrada de pernil o fuet. Però d’altres, que són més cafeters o vegans, tal vegada no en donarien ni 50 cèntims. Tot té el valor relatiu que l’hi donem. Així posats, què val ser Reserva de la Biosfera? o com es compensa la insularitat? En aquests càlculs tenim ficats els nostres diputats al Parlament, convertits en taxadors per saber quant correspon a cada illa dels 80 milions que es preveu recaptar tot l’any amb l’ecotaxa. És fàcil fer nombres i tirar a l’alça quan es mira només una illa per separat, però no si els percentatges rompen l’equilibri que, des dels temps de l’Estatut, hi ha hagut a l’hora de repartir els fons que toquen a l’arxipèlag.
A Eivissa, on ja s’havien queixat pel fet de tenir un diputat menys tot i comptar amb 50.000 habitants més, ara demanen pujar del 13 al 20 per cent i, per ser Reserva, Menorca també aspiraria a assolir el 15 per cent. Però per què només el 15? per què ha de comptar més la població o les places turístiques que la protecció del territori? El més just, però, és que ambdues illes guanyin quota a costa de Mallorca; la mateixa que ara reclama a Madrid 300 milions d’euros en infraestructures ferroviàries, mentre els menorquins -que no tenim trens ni autopistes- ens conformaríem amb aconseguir els 10 milions més que l’Estat hauria de posar per assolir la tarifa plana de 30 euros en els vols amb Palma.
Per açò convé demanar que la valoració final ens sigui més favorable que les fetes fins ara, que ens han duit competències mal dotades i han perpetuat insultants anacronismes en contra del poble. O té sentit que els funcionaris que s’han dedicat voluntàriament a fer de polítics cobrin un plus mensual de mil euros, i que els diputats que fa set anys que són a Madrid tenguin dret a una jubilació d’or que nosaltres no tindrem ni fent feina tota la vida? Si el treball que han fet a les administracions valgués tant ja no importaria demanar tarifes planes ni esperar a l’impost turístic per a recaptar allò que veritablement ens correspon…

El primer tret

jueves, febrero 11th, 2016

Quan era petit, hi havia símbols que no importava explicar. Era aparèixer les dues juanoles a la televisió i anar directament al llit. Allò que els meus pares veurien no era indicat per a menors; tot i que, anys més tard, he vist les mateixes pel·lícules que llavors m’eren prohibides i encara em deman què tenien de dolent.
Amb els canals privats i les xarxes socials açò ja no es pot controlar. I si algun pare ho intenta, la batalla és perduda. Tots -els grans els primers- veim i interpretam a la nostra manera, de tal forma que allò que un troba normal per a altres és una ofensa.
Ho comprovam cada dia a l’esport professional o a l’alta política. Quan ens identificam molt amb algú, en justificam fins i tot els excessos, que només escandalitzen els antagònics. I açò augmenta la tensió, polaritza el debat i dificulta l’enteniment. I aquest enrenou ens empobreix a tots.
Fa poc n’hem tingut un nou exemple amb els titellaires empresonats per escenificar una obra al carrer que -ho creu el fiscal- enalteix el terrorisme. Mostrar assassinats i un cartell de «Gora ETA» en un format més proper al públic infantil que adult, ni que sigui per la història que es conta, és desafortunat. Però mai és prou motiu per ficar-ne els autors entre reixes. Com no es tanca tampoc qui fa una pel·lícula de l’època nazi només pel fet de mostrar jueus exterminats i esvàstiques a la pantalla.
La llibertat es conquista amb tolerància. No féren més les paraules, agressives i fora de to, que càrrecs públics dediquen al seu adversari? O les conductes d’alguns ídols dels joves? Quin exemple els donam? Però pot ser pitjor la censura. Fer ideologia a l’aula o en l’art no és una arma més poderosa que reprimir-la.
Avui encetam la quaresma i li prenem el primer dels set peus que ens duran a matar el bujot del Diumenge de Pasqua. Qui estigui lliure de pecat -d’intolerància- que tiri el primer tret…

El Far West

jueves, febrero 4th, 2016

Ciutadella és un saloon. L’Ajuntament ha volgut convertir els seus funcionaris en un rei Carnestoltes, un disfressat estrambòtic, un Clint Eastwood de comèdia. Vol reconèixer avui entre els empleats públics algun xèrif, un bevedor de whisky o un Toro Sentado que digui «how» i aixequi la mà per saludar. Però s’ha oblidat del tafur, aquell jugador de pòquer que quasi sempre feia trampa, un paper que tradicionalment representa l’administració. Qui, sinó, ha deixat als ciutadans una dessaladora no connectada a la xarxa, un dic sense estació marítima o un servei de radioteràpia sense oncòleg pediàtric que eviti als fillets amb càncer haver d’anar a Palma? Per no parlar del teatre públic que ara fa deu anys que es va tancar a Ciutadella i que, com el museu, queda en mans del que digui d’aquí a uns mesos el futur Govern a Madrid.
I, així i tot, la cultura i la societat illenca continuen ben vives. Les han deixades com si fossin un petit de l’Àfrica, que ha d’aprendre a jugar a futbol sense camp ni pilota, només pigant cops a un pot o una pedra. Per açò té encara més mèrit que hi hagi col·lectius de malalts, companyies de teatre i grups de música que tornin a posar l’altra galta després de rebre la primera bufetada i segueixin endavant, amb tota la il·lusió del món. Que hi hagi associacions veïnals que es mobilitzin més que la mateixa administració per evitar que les urbanitzacions quedin sense repartiment postal. I que associacions de comerciants s’inventin teatres de butxaca a les cases i mantenguin viva la flama sense cap edifici cultural on actuar.
Ciutadella serà avui el Far West, sí, i alguns funcionaris es posaran de valent en el paper, amb bon humor i paciència, perquè no hi faltin cowbois, ni cowgirls, ni senyores amb cancans, ni indis amb ploma; però no aconseguirà fer baratar la cara insatisfeta de pomes agres dels seus ciutadans fins que no sigui capaç de donar-los un escenari real, un teatre en condicions en què hi puguin interpretar actors de ver, i no sigui necessari fer trampa…