D’enguany no passa

És temps de promeses. Les que un es fa a si mateix o, com a molt, comparteix amb una cervesa a la mà amb grups d’amics o familiars. Duim només una setmana de 2016, però quantes vegades hem sentit ja allò de «d’enguany no passa»? I és normal. Una enquesta d’aquelles de les festes i Nadal augurava que els balears engreixaríem entre tres i cinc quilos abans dels Reis. I ja pots lluitar per evitar-ho, que si el torró que compres al súper o el que et posen davant els nassos a cada casa on vas, si la porcella, els canelons, les gambes, els amargos… I passa que toca tornar a la feina, a la rutina; i resulta que et veus, com a mínim, amb tres quilos més a la bàscula i alguns cents d’euros menys a la butxaca. En aquestes condicions, com pots pensar que seràs capaç de pujar la dura costa del mes de gener? L’única forma d’aconseguir-ho és fer-se promeses, encara que algunes, com anar al gimnàs o sortir a córrer, no passin de dues carreres, tres estiraments i un parell de mesos.
Els polítics, que per força han de prometre més que els altres, hi afegeixen als seus propòsits personals els que comparteixen amb tots. I així ens plouen previsions optimistes sobre la seva gestió, que ara sí que farà possible allò que els seus antecessors, i els altres, i els que venien abans, no han estat mai capaços de fer. I tornen a prometre que convenceran Madrid per pagar-nos l’avió, que faran el PTI, que rebrem aigua dessalada o que les instruccions de qualsevol cas als tribunals no passaran de mig any… I l’hemeroteca es repeteix així any rere any. I la costa cada gener és igual d’empinada, però l’hem de pujar de totes maneres, més feixucs i més pobres. Perquè és més difícil canviar només un dels nostres hàbits que no dir que baratarem la vida en un instant. Potser sigui d’aquesta que les promeses, personals i polítiques, es facin realitat, ens arromanguem d’una vegada i aprenguem a no arreglar-ho tot davant d’una canya de cervesa…

Leave a Reply