Archive for enero, 2016

Babaus i caparruts

jueves, enero 28th, 2016

Som caparruts. Fas les coses d’una manera, i ja et poden dir que vas errat, que tu sempre penses que vas bé i la cosa acaba com acaba. De fet, te n’han de passar moltes perquè baratis. Fins que un bon dia ho veus clar i rectifiques. Ho he estat, babau…!
Voldria que ara pensàs açò mateix el piròman que en cinc dies va cremar 25 contenidors a Ciutadella, i que en fa altres cinc que no actua. S’ho repensa? O és caparrut? Potser encara no s’ha adonat que, si hi torna, serà ell qui es cremi.
Fa poc pensava el mateix dels supervivents d’aquell PP de la primera dècada d’aquest segle. Pensava que s’ho havien repensat i que no caurien en el mateix parany de corrupció que els seus companys. Fins que va arribar el fiscal i vam escoltar l’expresident valencià comptar els doblers: «10.000, 11.000, 12.000…». Però, a l’endemà, el PP seguia igual de caparrut. La presidenta local mai no s’ho hauria imaginat, i Mariano encara volia ser president. Ben caparrut.
Sort que n’hi ha, de militants, que ja ho han deixat de ser, caparruts. Que es creien que tot eren maquinacions dels altres i es menjaven l’excusa permanent del corrupte. Fins que l’han vist desfilar devora el fiscal i el jutge , i ara diuen: Ho he estat, babau!
Antoni Camps encara ho és dels caparruts. Acostumat a pigar foc on ja pren i fa caliu, ens feia creure a tots que ja n’havia tingut prou amb les denúncies dels docents i amb haver estat arraconat pel seu grup de la funció de portaveu a la qual aspirava. Que, com el piròman, pensava no cremar més. Fins que va veure uns maleducats fent un calb denigrant a les portes d’una catedral, la va confondre i va encendre un altre misto equivocat. La flamarada que ha rebut ha estat grossa. Per caparrut.
Amb 5.000 euros cada mes, un Iphone i un Ipad garantits durant quatre anys, al Congrés i al Senat també és fàcil ser caparrut. El socialista García Gasulla ho ha estat fins que ha deixat de ser diputat, i s’ha donat de baixa del PSOE. I ja li podem dir ara que, si no se sentia escoltat, ho hauria d’haver deixat abans, que ell ha estat caparrut. Un més. Saps que ho som, babaus…!

Els homes de palla

jueves, enero 21st, 2016

Sempre hi ha un Dioni. I, a la seva ombra, un lladre encorbatat que l’asseu al volant d’un furgó blindat carregat de milions amb el motor en marxa.
Fa vint anys el titella va ser José Antonio Morales Sendín, un homenet que treballava en la recollida del garballó a l’Amazones. I el facinerós, el diputat Vilafranca, qui dugué el Tarzan de la selva a la ciutat, li posà l’esmòquing i el féu figurar com qui comprava Alparico per 100 milions de pessetes i el venia poc després per 350 perquè es construïssin un hotel i un camp de golf a Macarella. La Fiscalia Anticorrupció encara no havia nascut, però els periodistes vam destapar el pastís en donar veu al testaferro: «Si Vilafranca pudiera, me enterraría en Alparico para que no hablara». No ha fet falta. Aquella maniobra va fer dimitir el batle, però l’exdiputat segueix passejant com si no res.
També Avel·lí Casasnovas s’ha servit suposadament d’un ‘home de palla’ per enriquir-se, però, deu anys després, encara és presumpte. I açò que va ser convidat pel promotor de Macarella per anar a Miami, i abans de ser regidor negocià amb l’Ajuntament perquè adquirís la zona verda del Canal Salat, que ell sí que va expropiar en ser dalt la Sala. Des de llavors, hem vist comprar un solar amb rates devora una escola, menar enganats vellets al notari, triar la taxació més baixa dels béns públics i endevinar-la mig any abans que el tècnic la calculi, canviar zona verda per sòl industrial al mateix preu, simular concursos, rectificar pressuposts amb Tipp-Ex, fer desaparèixer expedients per no multar amics, permetre tres plantes on només se’n deixen fer dues i convertir un hotel en pisos per interès.
Diu el PP que la corrupció és de les persones i no dels partits, però s’ha demostrat sistemàtica durant massa anys. En el ‘pacte de la nevera’ que donà la majoria absoluta a aquell PP es repartiren més coses que llet i ous. Per açò és lloable que ara es disculpi pel saqueig i sigui el primer a acusar Casasnovas. Però només posarem fi a la impunitat quan s’obligui per llei els partits a pagar les causes contra els seus càrrecs imputats per corrupció. Així evitarem que hi hagi més lladres, i més Dionis disposats a arrencar en qualsevol moment…

D’enguany no passa

jueves, enero 7th, 2016

És temps de promeses. Les que un es fa a si mateix o, com a molt, comparteix amb una cervesa a la mà amb grups d’amics o familiars. Duim només una setmana de 2016, però quantes vegades hem sentit ja allò de «d’enguany no passa»? I és normal. Una enquesta d’aquelles de les festes i Nadal augurava que els balears engreixaríem entre tres i cinc quilos abans dels Reis. I ja pots lluitar per evitar-ho, que si el torró que compres al súper o el que et posen davant els nassos a cada casa on vas, si la porcella, els canelons, les gambes, els amargos… I passa que toca tornar a la feina, a la rutina; i resulta que et veus, com a mínim, amb tres quilos més a la bàscula i alguns cents d’euros menys a la butxaca. En aquestes condicions, com pots pensar que seràs capaç de pujar la dura costa del mes de gener? L’única forma d’aconseguir-ho és fer-se promeses, encara que algunes, com anar al gimnàs o sortir a córrer, no passin de dues carreres, tres estiraments i un parell de mesos.
Els polítics, que per força han de prometre més que els altres, hi afegeixen als seus propòsits personals els que comparteixen amb tots. I així ens plouen previsions optimistes sobre la seva gestió, que ara sí que farà possible allò que els seus antecessors, i els altres, i els que venien abans, no han estat mai capaços de fer. I tornen a prometre que convenceran Madrid per pagar-nos l’avió, que faran el PTI, que rebrem aigua dessalada o que les instruccions de qualsevol cas als tribunals no passaran de mig any… I l’hemeroteca es repeteix així any rere any. I la costa cada gener és igual d’empinada, però l’hem de pujar de totes maneres, més feixucs i més pobres. Perquè és més difícil canviar només un dels nostres hàbits que no dir que baratarem la vida en un instant. Potser sigui d’aquesta que les promeses, personals i polítiques, es facin realitat, ens arromanguem d’una vegada i aprenguem a no arreglar-ho tot davant d’una canya de cervesa…