La gran aferrada

De cada vegada crec menys en les enquestes. Endevinen poc, i em sembla que la darrera tampoc és ben bé certa. Jo no crec, ni de bon tros, que un onze per cent dels menorquins tengui previst assistir a un acte de campanya. Tal vegada sí que aquests dies un onze per cent veurà un partit del Barça, o del Madrid, o anirà al cinema a veure «Ocho apellidos catalanes», que repeteixen per tercera setmana seguida. Però anar a escoltar polítics…no ho veig. I més quan es tracta d’eleccions generals, que es cuinen sobretot a les teles i amb els grans líders davant els qui ja dinam día sí, dia també.
Els actes electorals són tant d’autoconsum de les formacions polítiques que només atreuen afiliats i càrrecs públics del partit de torn, que ja tenen decidit el seu vot, però que fan claca al voltant dels seus candidats per no deixar-los sols, i més si se’ls convida a dinar o sopar.
Duc uns quants anys ja anant a mítings i gairebé mai no he vist gent del carrer, llevat de quatre espontanis (i són quatre) que s’apunten a totes, i tant els fa escoltar una conferència sobre plantes endèmiques com anar a missa o a un debat sobre la independència de Catalunya.
Per açò no m’estranya que els candidats cerquin la manera més fàcil de connectar amb la gent, i que l’encara president Mariano Rajoy s’estimi més passar l’afronta de deixar buit el faristol en un debat entre líders nacionals per així només sortir a la tele cuinant amb Bertín Osborne o la Campos.
És la lògica de l’absurd. Voler mantenir-se a la Moncloa fent una cosa que, segurament, 40 milions d’espanyols fan millor que ell. Per què cuina si diu que no sap fer res més que bullir pasta i arròs, que la darrera vegada que va fregir alguna cosa encara era al pis d’estudiant, i set de cada set dies dinarà a restaurants? Quan passin les eleccions, ni ell ni cap candidat ens farà el dinar, ni ens donarà receptes de cuina. Aquesta campanya de davantal buida d’arguments sí que és una aferrada, i no la de cartells d’ahir vespre…

Leave a Reply