Archive for diciembre, 2015

El Lado Oscuro

jueves, diciembre 17th, 2015

stars

Hace pocos días, en una galaxia muy, muy cercana, Pedro y Mariano disputaban un cara a cara cavernícola que ni George Lucas ni Orwell hubieran imaginado nunca en 2015, con el único fin de intentar salir del Lado Oscuro y volver a la Luz. Pero, enfrascados en la indecencia del pasado, ni uno ni otro sintieron el despertar de la fuerza. Hasta que un menor emuló a las tropas de asalto de la Estrella de la Muerte para saltarse la máxima alerta de atentado, guardaespaldas incluidos, y aporrear al presidente. Y sin necesidad de hacer uso de un sable de luz (la espada Jedi). No apto para primitivos ni violentos.
La Alianza Rebelde de Pablo y Albert tampoco había visto nunca tan cercano el Imperio Galáctico. Como dos caballeros Jedi, estaban dispuestos a llegar con vida hasta la última Guerra de las Galaxias de este domingo. Como en aquella saga que habían visto nacer en su tierna infancia, cuando reinaba el bipartidismo, no había teléfonos móviles, ni TDT, ni internet, y el color acababa de aparecer en la pequeña pantalla.
Pero el Lado Oscuro se cuela hasta en el lugar más recóndito del Halcón Milenario para tentar de viejos vicios interestelares a las fuerzas rebeldes con el Escuadrón de la Muerte. Y es entonces cuando temes descubrir que algún Darth Vader del bipartidismo acabe siendo el padre de un Luke Skywalker de los nuevos partidos en auge. No vayamos a sufrir el ataque de los clones…
Pero hoy ya no queda alternativa. O vamos a la cola del cine a reservar butaca y ver la séptima entrega de «Star Wars» o nos quedamos en casa a despotricar de la frikada. O nos dejamos embelesar por el sable rojo, verde, azul, morado y naranja, o nos quedamos, indignados, sin introducir nuestro sobre en la urna. Cuestión de confianza. A lo mejor me da hasta por ir al cine mientras todos votan. Compañeros del Lado Luminoso, que la fuerza nos acompañe…

La loteria de la vida (dues maneres de caure)

jueves, diciembre 10th, 2015

La vida és una loteria. Diumenge 20 pots perdre les eleccions, i dimarts 22 guanyar la Grossa. O pots caure malament a les festes de Sant Lluís empès en una arronsada i cobrar indemnització, o que un cavall et trepitgi a Sant Cristòfol i no veure ni un duro de l’Ajuntament des Migjorn. Tot depèn del jutge i de la interpretació que en faci, que moltes vegades ho és també, una loteria, i de les grosses…
Posem-nos en situació. En ambdós casos ets resident de fa anys en aquell municipi; per tant coneixes la festa i assumeixes el risc de ficar-te al bell mig dels cavalls. Te la jugues. Però si un cavall et romp el garró d’una trepitjada és tot culpa teva; i si el que et romps és el braç perquè et fan caure devora l’animal ja només ho és de l’Ajuntament, que fins i tot t’ha d’indemnitzar pel que es considera un «anormal funcionament de l’administració». I és llavors quan et toca la loteria, encara que sigui dia 25 i no 22, i faci la calor d’agost i no el fred que hauria de fer tot desembre.
El jutge troba que la veïna de Sant Lluís de 47 anys amb el braç romput ha de rebre 30.000 euros, i que la doneta «d’edat mitja alta» (60 anys) des Migjorn amb el peu trencat s’ha de quedar en orri. I, a més, ha de llegir com la sentència la posa verda per haver begut «una o dues pomades». Res que no hagin fet tots al seu voltant, o la mateixa dona lluïsera.
El perill d’allau per massificació que patiren les dues és, precisament, el major risc que descriuen plans d’autoprotecció com el de Ciutadella. Almenys des que la dona catalana que badava i que, diuen, no sabia on es ficava va ser atropellada mortalment l’any passat als Jocs des Pla per l’amo que corria s’ensortilla. Però vet aquí que, tot i patir l’espantada dels voluntaris mallorquins, el jutge va perdonar el consistori de ponent perquè tenia un operatiu de seguretat. Com as Migjorn Gran i Sant Lluís, se suposa. Però sempre hi ha algú a qui li toca la Grossa.
Enguany, a Madrid, em vaig cansar de fer cua a La Manolita i vaig comprar el dècim a La Pajarita, que estava deserta. Però qui diu que no em tocarà? La vida és una loteria…

La gran aferrada

jueves, diciembre 3rd, 2015

De cada vegada crec menys en les enquestes. Endevinen poc, i em sembla que la darrera tampoc és ben bé certa. Jo no crec, ni de bon tros, que un onze per cent dels menorquins tengui previst assistir a un acte de campanya. Tal vegada sí que aquests dies un onze per cent veurà un partit del Barça, o del Madrid, o anirà al cinema a veure «Ocho apellidos catalanes», que repeteixen per tercera setmana seguida. Però anar a escoltar polítics…no ho veig. I més quan es tracta d’eleccions generals, que es cuinen sobretot a les teles i amb els grans líders davant els qui ja dinam día sí, dia també.
Els actes electorals són tant d’autoconsum de les formacions polítiques que només atreuen afiliats i càrrecs públics del partit de torn, que ja tenen decidit el seu vot, però que fan claca al voltant dels seus candidats per no deixar-los sols, i més si se’ls convida a dinar o sopar.
Duc uns quants anys ja anant a mítings i gairebé mai no he vist gent del carrer, llevat de quatre espontanis (i són quatre) que s’apunten a totes, i tant els fa escoltar una conferència sobre plantes endèmiques com anar a missa o a un debat sobre la independència de Catalunya.
Per açò no m’estranya que els candidats cerquin la manera més fàcil de connectar amb la gent, i que l’encara president Mariano Rajoy s’estimi més passar l’afronta de deixar buit el faristol en un debat entre líders nacionals per així només sortir a la tele cuinant amb Bertín Osborne o la Campos.
És la lògica de l’absurd. Voler mantenir-se a la Moncloa fent una cosa que, segurament, 40 milions d’espanyols fan millor que ell. Per què cuina si diu que no sap fer res més que bullir pasta i arròs, que la darrera vegada que va fregir alguna cosa encara era al pis d’estudiant, i set de cada set dies dinarà a restaurants? Quan passin les eleccions, ni ell ni cap candidat ens farà el dinar, ni ens donarà receptes de cuina. Aquesta campanya de davantal buida d’arguments sí que és una aferrada, i no la de cartells d’ahir vespre…