Archive for noviembre, 2015

Avui és un divendres ‘black’

jueves, noviembre 26th, 2015

Avui no és un divendres qualsevol, sinó un Black Friday, com les targetes black dels directius de Bankia i Caja Madrid que els permetien pagar amb doblers que no era seu viatges, saunes, abrics, joies, dinars de llagosta o meuques. Si feim cas dels anuncis («Avança la teua felicitat»), qualsevol diria que avui podem fer el mateix que ells. Com si m’hagués de fer feliç comprar sense necessitat, quan ja tenc totes les mudes d’hivern i només hi tornaré a les rebaixes. A més, els mateixos comerciants segur que preferiran que hi hagi alguns clients com jo, que ens estimam més comprar amb calma els dies de fred entre setmana, quan les tendes estan buides, que no passar l’estrés d’avui.
Les festes queden encara tan enfora que aquest black és una temptació innecessària; com a mínim per a les nostres butxaques. I perquè, ben segur, avui moltes coses ens poden fer més feliços que no tenir uns altres texans o un jersei de coll alt que només durem els dos dies de febrer en què hi hagi avís de neu.
Però, és clar, als Estats Units s’estila començar així Nadal i tots, com a bens, ens hi abocam. Com el dia de Tots Sants que, per molts, ja és el de Halloween i que, si seguim així, farà que ens oblidem fins i tot de menjar els bunyols amb arrop.
Esteim tan suggestionats pel que fan allà que jo i el meu amic Pepe vam avançar la tornada del viatge a dijous per no volar un divendres 13, que és un divendres encara més famós que el black, per la pel·li, però que ja ens ha contaminat la tradició. I és que aquí, de tota la vida, allò de «ni te cases ni te embarques» val per al dimarts 13, no per al divendres 13 que, per cert, no va ser el dia en què vam passar més por del viatge.
Així que comprau avui feliços, i tornau a donar els Reis el dia del Pare Noel, que jo seguiré fidel a les ingènues tradicions que vaig viure de petit. Quan encara no existien els dies black, però la Nit de Reis era més màgica, el petit comerç no necessitava importar tanta campanya per vendre i el darrer divendres de novembre pensaves en alguna cosa més que no anar a comprar…

Txina, txina…

jueves, noviembre 19th, 2015

Fa deu dies vaig haver de travessar la frontera de Sèrbia a Romania a peu, primer; i muntat en un carretó empès per cavalls, després. En ple segle XXI no hi ha cap transport públic que uneixi aquests dos països de l’antic bloc comunista. I, a més, una volta allà, em va ser impossible canviar moneda. Molt de cartell de Coca-Cola i McDonalds, però ningú no accepta ni els euros.
Encara que molts indígenes de tribus allunyades ja tenguin mòbil i Facebook, la globalització no ha arribat del tot a les societats tancades, que cerquen la diferenciació per tal de no obrir prou la barrera als seus veïns. Les banderes i els himnes, que només haurien de servir com a símbols de reafirmació de la pròpia identitat, es converteixen, llavors, en eines que separen i aixequen murs en la mentalitat col·lectiva. Signes que, quan es radicalitzen, freguen la xenofòbia i poden importar més que la mateixa vida de les persones.
Per açò, ara que convivim amb el terror dels darrers atemptats per l’enfrontament del gihadisme amb el món occidental, que veim com s’agreuja la divisió per la causa sobiranista entre l’independentisme català i Espanya, i que assistim a l’habitual polèmica sobre la supressió de l’Himne per Sant Antoni, convé, més que mai, donar als símbols la importància justa. Val la pena xiular la Marxa Reial a les processons i camps de futbol? O renyar a qui no entoni el ‘txina, txina…’ amb el mateix fervor que un francès canta la Marsellesa?
A Menorca, on el fenòmen identificador és més diluït (les enquestes confirmen que no ens sentim ben bé ni espanyols, ni catalans, ni balears), ho tenim millor que aumón. No hi ha himne i, en tot cas, només faria falta per superar aquesta discussió estèril que s’enceta a Ciutadella cada vegada que el govern barata de color.
Agafar una nerviada per la melodia que soni, la bandera que llueixi o com s’escrigui el nom de la ciutat ens distreu d’allò que realment importa: conviure en pau, gaudir dels serveis bàsics i tenir la vorera de casa aclarida. Perquè no hi ha cap bandera que ens doni menjar. Encara que el representem de forma diversa, tots som fills d’un mateix déu…