Allò que el temporal s’endugué

La vida dóna més voltes que la closca d’un caragol. Només en unes hores, passes de quedar immobilitzat a dins del cotxe al bell mig d’un temporal mai vist o passejar angoixat per una zona zero menorquina saturada d’arbres caiguts a gaudir d’un relaxant dia lliure amb tots els carrers en ordre. Així que quan, a l’endemà, parles amb algú de la nit viscuda, amb les fulles seques de la tardor al terra i el sol a la cara, qualsevol diria que ho has somiat.
Tot passa tan ràpid que no ens adonam que som allà mateix on érem. Fa deu anys no teníem la dèria de fer fotos amb el nostre mòbil, ni les compartíem a les xarxes socials, però la vida que passava davant nostre era la mateixa. Tampoc no teníem les múltiples infraestructures que llavors es projectaven i que encara mai no s’han arribat a construir, però sí més expectatives i doblers, i fins i tot un finançament que ara hem perdut. L’administració no havia d’estalviar ni de retallar projectes ni sous per pagar de per vida cap palau de congressos, ni cap metro, ni cap dic.
Governant a mans foradades i fent piscines devora la mar, s’han gastat milions i en devem uns quants més, però tot segueix igual. És clar que, almenys, alguna cosa hem après: que més no era més, que iniciatives com el Teatre de Butxaca, feta sense cap pretensió econòmica, poden atreure més públic que la representació més ambiciosa, i que allò que no es consensua no camina. És aquesta, la que ens té captius dels mateixos projectes des de fa anys, la vella política que s’ha d’eradicar, la que hauria de combatre Podemos, en lloc de convertir Fernández Terrés en el cap de turc d’aquelles pràctiques.
És millor pensar que hi ha èpoques que hem somiat perquè, si ens posam a comptar el que ens costa encara l’antic govern Brondo a Ciutadella, ens emprenyarem tant que voldrem que paguin els dos milions de sobrecost de la seva butxaca. Açò sí que són caps de fibló, i no hi ha policia ni bomber que el pugui fer desaparèixer…

Leave a Reply