Archive for julio, 2015

A cuerpo de rey

jueves, julio 30th, 2015

Existen dos clases de políticos: los que se convierten en cargos públicos «para tocarse los huevos», como pretendía el diputado José Miguel Moreno hasta que su partido lo encontró «repulsivo», y los que no sabemos si se los tocan o no, porque hay quien ni siquiera da explicaciones de lo que hace. Se me vienen a la cabeza algunos electos que hemos tenido estos cuatro años en el Parlament. Pero sobre todo uno, diputado en Madrid -que, para más inri, quiere repetir por tercera vez- del que no se recuerdan más comparecencias que las propias de la campaña electoral. Para hablar, se entiende, pues lo de figurar para salir en la foto Juan Carlos Grau lo domina a la perfección. En eso sí podría dar lecciones a su compañera Pons Vila, senadora con idéntico deseo de repetir pero que, al menos, ha tenido la vergüenza torera de explicar lo que ha estado haciendo en esta absurda Cámara que tardan tanto en suprimir.
Como ven, existen también políticos que quieren repetir a toda costa y otros que son capaces de dar un paso atrás a tiempo, como Tadeo, quien se aleja de los focos con la moderación y el consenso que acercan al ciudadano a la política y sin necesitar la grandilocuencia de quienes solo saben crispar. Es la diferencia entre este PP que parece haber encajado el golpe electoral con la cabeza fría, y aquel PSOE de cuatro años atrás, que se rebeló contra el PSM y el mundo y ha acabado poniendo a su altura a los socios menores que le daban el gobierno.
Y, luego, están los políticos que se dejan llevar por el sistema y el protocolo, y quienes, imbuidos de republicanismo, renuncian a participar en incómodas «comedias» de corsé y frac ante el Rey. Pero incluso entre éstos hay clases: García Gasulla recurrió a la ‘espantada’ para no votar la abdicación, pero Nel Martí le escribe hasta una carta personal al Monarca para explicarle los motivos de su plante. Y es así, hablando a la cara y censurando boatos innecesarios, como uno se va más tranquilo de vacaciones. Que él sí se ha ganado pasar agosto a cuerpo de rey…

La mala hora

jueves, julio 23rd, 2015

Avui xerraré del temps. És del que parla la gent quan no es coneix prou. I com que jo a vostès no els conec a tots, em permetré aquesta llicència. De fet, no hi ha tema més universal, i més ara que ens conten que el mes passat va ser el juny més calorós de la història.
En Josep Bagur, el fotògraf, ha comprat un ventilador. Ha anat a agafar imatges per un reportatge que diu que, amb tanta onada de calor, s’estan exhaurint a les tendes i, de cop i vista la urgència, se n’ha adonat que n’hi feia falta un. Així som els periodistes. Estem tan acostumats a contar la vida dels altres que, a vegades, ens oblidam de viure la nostra mateixa…
Mentre dinava, una persona que no ho és (periodista) em deia que ahir va anar al zoo d’Alaior i el seu nebot es va posar una piton constrictor al coll. És aquella serp que s’alimenta de gallines i rates i que si t’abraça prou fort et pot dur a la mort.
El temps a vegades ens asfíxia també com un rèptil verinós. Quan no és el meteorològic és el del rellotge. Se t’acumula la feina i passa, com ja escrivia Maite Salord en 2007, que «les hores són interminables, els dies eterns i les setmanes semblen mesos, però els anys passen volant».
Duc quasi 25 anys exercint aquesta professió, i les meves filles ja són grans, i fins i tot na Maite ja és presidenta, però el temps no ha aconseguit esborrar encara del tot la meva capacitat de sorpresa.
Sense fer cap consulta prèvia al col·lectiu, el govern de Ciutadella ens imposa un protocol absolutament innecessari que, després de tres correccions, diu que vol «garantir que els mitjans puguin contactar amb els regidors i atendre les seves peticions». Però fixa un temps de només una hora per tenir l’honor de ser atesos. Si realment ens volen facilitar la feina, per què posen una limitació horària? Per què han de consensuar primer allò que no tenen guionitzat? Ningú no és càrrec públic només una hora, sinó tot lo dia. Aquesta no és la transparència ni la «manera de fer» que ens van prometre. Aquesta no havia de ser la nova política dels nous temps…

jaume

Les cinc banderes

jueves, julio 16th, 2015

Una guia explicava ahir matí a Sa Placeta des Be, amb la mà estesa, als turistes que a Ciutadella tenim cinc banderes, inclosa la de Sant Joan. I no sé jo si, contant-ne tantes com dits, se’n va deixar alguna. Que a mi me’n surten sis.
A l’Ajuntament de Madrid, per exemple, dies enrera va onejar la bandera gai, que no hi era penjada precisament aquests darrers anys. I no per culpa de la premsa, tot i que l’alcaldessa Carmena s’hagi encaparrotat ara en voler desdir-la i fer una «web de la veritat».
La desconfiança s’està convertint aquest primer mes de mandat en l’amenaça de l’esperança de canvi dels nous governs resultants de les eleccions. Ja ho va ser de la recelosa negociació del pacte de govern al Consell entre Més, PSOE i Podemos, i també ho és ara de la batlessa Juanola i el seu grup d’Ara Maó, que troba que «Es Diari» «vol crear una sensació de dèria del nou Ajuntament contra els símbols». Com si fossin els mateixos periodistes els qui posessin i llevessin banderetes de trens i ponts de Sant Roc o afegissin i robessin hacs al topònim en cada alternança de govern.
Tot i que les prioritats socials siguin altres, trob ben normal que, després de patir mesures d’opressió en l’àmbit identitari, les primeres iniciatives dels nous governs hagin consistit en eliminar TILs i Lleis de Símbols, i en llevar bilingüismes i banderes sense massa fonament. Que el sector del PP que ara és arraconat dintre mateix del partit va creure que la majoria absoluta el donava dret a decidir fins i tot per damunt de veus autoritzades, com la UIB ho és en l’àmbit lingüístic.
El que sobra a l’esquerra són recels. I a la dreta, les rabietes de qui governava Ciutadella, que perjudica els que intenten reconstruir el seu partit des de la moderació i el diàleg, tot acceptant la mà estesa que els hi brinden els nous governants.
Ja podem rebatiar els nostres pobles com són coneguts (Mo, Lo, Ferre o Ciuta) que les úniques cinc banderes que m’interessen ara són les de la valentia, la responsabilitat, la confiança, la justícia i la transparència…

Varoufakis menorquí contra els elefants

jueves, julio 9th, 2015

Avui no és 15 de maig, però estic indignat. Més i tot, potser, que els milers de persones que fa quatre anys van acampar a les places principals de les grans ciutats. Francesc Antich i José Ramón Bauzá ja formen part del cementiri de dinosaures (o elefants) en què s’ha convertit el Senat. Una cambra sense cap altra raó de ser que fer contenta la casta i buidar la caixa del país i la butxaca del ciutadà.
PP i PSOE no han entès res. Ja poden haver perdut milers de vots, i desenes d’escons a les eleccions, que segueixen actuant de la mateixa manera. Sobretot els populars, premiant qui ha fracassat, qui ha tensat, qui ha allunyat com mai la classe política del ciutadà.
Ara resulta que haver perdut, haver obtingut el pitjor resultat de la història del seu partit, té recompensa: 5.272 euros bruts en 14 pagues (73.820 l’any) Antich i 4.375 (61.262) Bauzá. Un insult. Al poble, al país, però també als joves i als mateixos militants que estan cansats de sentir que hi ha d’haver relleu, que ningú no s’ha d’eternitzar a la vida política. Però, és clar, aquí només se’n van regidors com Manolo Monerris o Assumpta Vinent que, perduda l’expectativa de governar i veient-se quatre anys a l’oposició cobrant sols 300 euros cada mes en dietes, poden justificar la seva renúncia tot dient que donen pas als joves.
Però per què no ho fan també Antich i Bauzá al Senat? Per què no deixen que un jove prou preparat pugui cobrar els 5.000 euros? I per què la seva militància ho permet? Saben ells que hi ha regidors a Ciutadella que abans, i ara, fan feina amb sous menys que mileuristes, i que, a diferència dels elefants, a ells sí els aturen els ciutadans pel carrer? Saben que la batlessa sols cobrarà 2.400 euros bruts al mes (33.600 l’any), la meitat que ells, i que patirà més maldecaps i no tindrà cap xofer que l’esperi a la porta? Han entès res de què ha passat d’ençà del 15-M? Idò, facem un Varoufakis contra els elefants del Senat. Ni un euro pels dinosaures. Insubmissió a la grega. Que se n’adonin d’una vegada que estem indignats. Que es noti. I molt…

Aquesta esquerra de mal vestir

jueves, julio 2nd, 2015

La meva revista de referència quan vaig a la platja és el «Cuore». Poques publicacions plegades d’onomatopeies et faciliten més la lectura amb una xafogor tan intensa. Total, per molt que duguis un diari o un llibre, l’espectacle que t’envolta és prou atractiu. I no només pels molts cossos ben dignes de veure que hi ha, sinó també per l’estampa de postal d’un guiri amb mitjons o una parella que treu els pedaços bruts de la seva relació morta perquè tots comprovem com de desgraciades poden arribar a ser encara algunes persones.
Idò bé, com que el «Cuore» és ple de fotos de famosos cel·lulítics o que han guanyat pes, als seus redactors els basta amb posar algun «aaaarg» o «eeecs» per crear complicitat amb el lector. Per què dir més? Aquesta revista s’explica sola. Així, només pots estar en desacord quan puntua els vestits d’algunes celebritats.
L’exbatle Ramon Sampol, ja jubilat fins i tot dels quefers públics, sembla voler fer mèrits ara per entrar en la redacció del «Cuore». L’únic que l’ha semblat malament de les festes de Sant Joan ha estat l’ordre en què s’ha col·locat la corporació i la «deplorable» vestimenta dels representants d’esquerra. Així que ja me l’imagin posant «aaaargs» a la foto dels regidors sense encorbatar del PSM o a la falda curta de les dones de Gent x Ciutadella.
N’hi ha qui es fiquen també amb les bambes, els calçons pirates o les camisetes que han lluït aquesta setmana alguns diputats electes de Més o Podem al Parlament. I si bé és cert que, a lo millor, l’acte requeria una major solemnitat, la gomina de Jaume Matas o les disfresses de princesa de Munar mai no van dur res de bo a Balears. M’és indiferent que els nous càrrecs vagin amb texans o amb camiseta si al final gestionen bé els doblers de tots. Que és el que esperam del govern tripartit al Consell, ara que es sembla haver reconduït l’espectacle digne de parella mal avinguda de platja que ens han donat aquestes darreres setmanes. Com en la vida mateixa, les aparences enganyen. La vertadera bellesa és al cor de les persones…