La festa de tots

Ens hem passat mesos temerosos de què passaria, sense voler-ne cap que no fos d’aquí, demanant que no vinguessin més barcos de fora. Pensant que ja no tindríem PAU, ni Jocs, i que mai més no veuríem córrer ningú as Pla en condicions. Que amb tants de cavalls ja era impossible que la qualcada baixés de dia, ni que s’obrís més carrerany. Que tindríem baralles multitudinàries cada nit, i que ja no podríem seguir obrint les cases durant els caragols perquè sinó grups d’incontrolats se’ns pixarien a dintre. Que la festa, en definitiva, se’ns anava en candela i perdríem per sempre més l’essència i la raó de ser de tot ciutadellenc.

Però Sa Convidada al seny de fa un any, tot just després de l’accident mortal, ens ha fet obrir els ulls a tots. A l’Ajuntament, per a garantir els mínims de seguretat que una concentració tan multitudinària requereix; als caixers i cavallers, per a adonar-se’n que res era pitjor que tenir tantíssima gent esperant hores as Pla amb perillosos bòtils de gin amb llimonada a les mans; i als ciutadans mateixos, santjoaners ens deim, que hem vist ben clar que o donàvem una passa o ningú la donaria millor per noltros.

I així és com, de repent, hem comprovat que tot era possible: que la qualcada baixi mentre encara fa un solàs as Pla, que s’obri el carrerany més ample de la història, que el respectin per igual tant ciutadellencs com maonesos, mallorquins i catalans o que, per primera vegada, la manca d’incidents sigui conseqüència d’un veritable operatiu de seguretat compartit per tots. Des de policies a voluntaris. Aquests que, ja fa deu anys, van demostrar els primers la preocupació per la festa, i que van començar a posar part del seu temps, i de la seva vida, a benefici de la festa i de la vida de tots.

Un exemple que, fins i tot, han comprès els habituals agafadors de s’ensortilla. Acceptant renunciar a la seva festa per a fer millor la festa de tots. I el que haurien d’entendre els que, inconscientment, posen en perill la seva vida i la dels altres tirant-se bojament a terra per un tros de carota quan encara hi queda un cavall per passar. Però ja està bé que Mercedes Milà hagi estat enguany, amb el seu deliri d’estrella, la que menys ha entès què és Sant Joan. Vol dir que els voluntaris, i amb ells el poble, han guanyat. Alguns creien que ja l’havíem perduda. Però avui sabem, joiosos, que a Ciutadella estam recuperant la festa…

Leave a Reply