Archive for junio, 2015

La festa de tots

jueves, junio 25th, 2015

Ens hem passat mesos temerosos de què passaria, sense voler-ne cap que no fos d’aquí, demanant que no vinguessin més barcos de fora. Pensant que ja no tindríem PAU, ni Jocs, i que mai més no veuríem córrer ningú as Pla en condicions. Que amb tants de cavalls ja era impossible que la qualcada baixés de dia, ni que s’obrís més carrerany. Que tindríem baralles multitudinàries cada nit, i que ja no podríem seguir obrint les cases durant els caragols perquè sinó grups d’incontrolats se’ns pixarien a dintre. Que la festa, en definitiva, se’ns anava en candela i perdríem per sempre més l’essència i la raó de ser de tot ciutadellenc.

Però Sa Convidada al seny de fa un any, tot just després de l’accident mortal, ens ha fet obrir els ulls a tots. A l’Ajuntament, per a garantir els mínims de seguretat que una concentració tan multitudinària requereix; als caixers i cavallers, per a adonar-se’n que res era pitjor que tenir tantíssima gent esperant hores as Pla amb perillosos bòtils de gin amb llimonada a les mans; i als ciutadans mateixos, santjoaners ens deim, que hem vist ben clar que o donàvem una passa o ningú la donaria millor per noltros.

I així és com, de repent, hem comprovat que tot era possible: que la qualcada baixi mentre encara fa un solàs as Pla, que s’obri el carrerany més ample de la història, que el respectin per igual tant ciutadellencs com maonesos, mallorquins i catalans o que, per primera vegada, la manca d’incidents sigui conseqüència d’un veritable operatiu de seguretat compartit per tots. Des de policies a voluntaris. Aquests que, ja fa deu anys, van demostrar els primers la preocupació per la festa, i que van començar a posar part del seu temps, i de la seva vida, a benefici de la festa i de la vida de tots.

Un exemple que, fins i tot, han comprès els habituals agafadors de s’ensortilla. Acceptant renunciar a la seva festa per a fer millor la festa de tots. I el que haurien d’entendre els que, inconscientment, posen en perill la seva vida i la dels altres tirant-se bojament a terra per un tros de carota quan encara hi queda un cavall per passar. Però ja està bé que Mercedes Milà hagi estat enguany, amb el seu deliri d’estrella, la que menys ha entès què és Sant Joan. Vol dir que els voluntaris, i amb ells el poble, han guanyat. Alguns creien que ja l’havíem perduda. Però avui sabem, joiosos, que a Ciutadella estam recuperant la festa…

Quan balla el sol

jueves, junio 18th, 2015

Des que van veure junts ballar el sol, amb un ginet a la mà, dos bergants rodaven una mateixa al·lota. Per l’un, ella era morena, d’ulls foscos i pell torrada; per l’altre, era rossa, amb els ulls clars i la pell tan blanca com es be. L’un era dels santjoaners més posats, d’aquells que comencen i acaben l’any cada 25 de juny; l’altre, dels que només hi pensen un mes abans, quan el camp floreix, el dia s’allarga i els migdies algú comença a fer sonar el fabiol aprop des Molí. A l’un l’emocionava fer botar els cavalls, a l’altre, sentir-los passar de bon matí damunt l’estora d’avellanes. L’un se’n fartava de beure quants més gins millor; l’altre, d’anar fent coixí amb el formatge o els pastissets. El pare del primer tenia un bar, el del segon feia feina a un despatx. Però el primer es deixava la veu cada vegada que, al bell mig de la gernació, algú començava a cridar allò de «boti, boti»; i l’altre, només cantava el «Davallada de la Mola» i «Un senyor damunt un ruc». L’un anava tot l’any al gimnàs i s’omplia d’orgull de deixar-se el cos mig nafrat amb tal d’aconseguir un tros de carota; l’altre era voluntari de sempre i prenia gust ajudant a fer bulla a la gent.
Aquell any que els Jocs estrenaven pla de seguretat, tots dos van baixar as Pla alhora. «Que hi falta gent», acabava de dir, malgrat tot, la batlessa. L’un, directe des des Bastió, passà el filtres i es col·locà baix s’ensortilla; l’altre, al començament del carrerany, marcat en vermell. Tots dos girant-se de tant en tant cap a la seva estimada, que el primer veia morena com els cavalls i el segon, més rossa i lluenta que el sol.
El fabioler féu sonar desenes de vegades el fabiol, i aquell fosquet d’abraçades i culleretes de plata es sentiren olés, pa-pa-ra-pás, thrillers i llagosts quan són vinguts. Com mai no es recorda. Però quan tot s’acabà i el jaleo acomiadava la qualcada, el primer cercà la seva morena amb una astella clavada a la mà i un bocí de nas de carota; i l’altre, entretingué l’espera tot agafant mores davall la figuera de l’hortal. Diuen que només la rossa va anar a cercar el seu enamorat…

La nova vella política

jueves, junio 11th, 2015

Ha bastat una reunió en una situació límit, la por a haver de suspendre els Jocs des Pla per manca de cobertura legal, per a notar un «canvi» positiu a Ciutadella. Joana Gomila ha fet de batlessa abans d’hora i ha liderat la recerca d’una solució d’urgència per a aconseguir en sols una setmana el que l’equip que se’n va havia estat incapaç en deu mesos. Així de greu ha estat la paràlisi que ha sofert l’Ajuntament aquests anys.

Però també el poble s’ha deixondit i ha triplicat en només tres dies el nombre de voluntaris de Sant Joan. Com els funcionaris, que s’han decidit a donar una passa endavant per a oferir alternatives, alliberats ja de tota pressió i incompetència.

Aquest és el tipus d’efecte que esperen els ciutadans, i més encara després d’un canvi tan sobtat com el produït la nit del 24 de maig. Un viratge que s’ha posat en mans de molta gent nova i il·lusionada, que entra per primera vegada a fer política, i que demà estrenarà la seva condició de regidor. Ells són l’esperança d’una altra manera de governar que tampoc es veu massa clara a algunes taules de negociació.

Des del minut 1, la lluita per la presidència és present als pactes del Consell i el Govern. Els mateixos partits que es presentaren a les eleccions tot dient que no hi eren per una cadira han estat els primers en convertir-ho en una dificultat per a l’acord. El PSOE, reivindicant-se com a llista més votada tot i el nou càstig de la ciutadania, i Podemos actuant al dictat de Pablo Iglesias, vetant sense excepció als socialistes, després d’haver qüestionat les estructures piramidals dels partits de la vella política. Més ho hagués pogut evitar, però va preferir anar per separat que formar part d’una gran coalició que hauria resolt la controvèrsia abans de votar.

I vagi per endavant que som dels qui defensen que la feina política mereix un sou digne, i no crec que els de regidors i batles s’hagi de retallar. Els autèntics abusos es cometen a les administracions superiors, no als ajuntaments, que demà albiren un nou camí d’esperança…

Boti, boti, boti…

jueves, junio 4th, 2015

Diu en Carlos Torrent que si un dia et cases i, en lloc d’arròs, et tiren avellanes en sortir de missa, la unió amb la teva parella es torna més forta. També diuen que els nascuts a Ciutadella podem veure ballar el sol i duim la festa dins la sang, que és quasi com dir que hi ha milions de cèl.lules en forma de creueta de Malta que ens recorren el cos. I que quan ens fan una anàlisi, la sang no ens surt vermella, sinó de color vermell de Sant Joan, que no és el mateix. De fet, som tan especials que ens agrada olorar els cossos suats i la caca de cavall, perquè forma part de l’olor de la festa.
I així, encesos per un esvalot irracional, ens plantam davant cal caixer senyor disposats a fer puesto i malmirar a qui pronuncia la e girada. Llavors un crida «boti, boti…» i tothom, maonesos i tot, es posa a botar alhora. Com un madridista al Camp Nou envoltat de Boixos Nois. I cantam «no en volem cap que no sigui d’aquí» sense reparar que adaptam la tradicional «Cançó dels borratxos» de València. Com quan som as Born, on poc pensam que el tataterotatum del jaleo és «El Postillón de la Rioja», una jota d’Aragó.
Però, així i tot, encara veim els 30.000 mallorquins i catalans que ens arriben com a invasors que ens espanyen la festa, i trobam vergonyós que es permeti a les navilieres transportar tanta gent. Duim tantes cucales posades que oblidam que les badades i imprudències més perilloses dels darrers anys les han protagonitzades, precisament, ciutadellencs que es sentien més santjoaners que cap. Perquè si són els de fora els únics que massifiquen, què fem noltros triplicant de cop l’assistència a Sant Cristòfol o Sant Bartomeu? No espenyam també la festa al vellet de Ferreries o Es Migjorn Gran que abans podia veure el jaleo des de la porta de casa seva i ara s’ha d’amagar a dintre?
Es cert que tenim unes festes espectaculars i que Ciutadella té motius per a sentir-se’n orgullosa. Però només farem la festa més gran quan deixem de mirar l’ADN i el DNI de qui la disfruta, i siguem els primers en viure-la amb respecte i educació…