Archive for mayo, 2015

Capitans sense brúixola

jueves, mayo 28th, 2015

Diuen que quan un barco s’enfonsa, les rates són les primeres en fugir a la carrera. I ja tenim a Bauzá trescant a lo ‘Forrest Gump’ com una gavina empesa pel mal temps. Per ell, veure 100.000 persones manifestant-se al carrer «no representava el sentiment popular». Però ara que el poble l’ha humiliat a les urnes segur que ja no pensa el mateix. I que en prengui bona nota Rajoy, que a l’endemà de la desfeta electoral de diumenge, malgrat els dos milions i mig de vots perduts a Espanya, encara treia pit, tot dient que «hem guanyat les eleccions». Idò bé, les properes segurament ja les ha perdudes, i faria bé el PP en posar un altre candidat al seu lloc per a aspirar a presidir l’Estat. Ni ell ni Bauzà han tingut la dignitat de governar per al poble. Així que Rajoy acabarà com Zapatero, que creia veure «brots verds» on només hi havia atur i pobresa. Quatre anys després, el PSOE encara no s’ha recuperat d’aquella galeta, i va camí de minvar encara més el seu suport, atrapat en els llimbs entre rendir-se a les exigències d’una pinça d’esquerres Podemos-Més que se l’acabarà menjant electoralment a les illes o caure en la temptació d’un pacte pel poder amb el PP que mai no entendria la seva militància.
Les rates, per deixar-ho de ser, mai no han d’esperar a fugir quan el barco s’enfonsa, sinó just en veure que no poden governar la tempesta. Però encara hi ha capitans, amb la coa que els creix, disposats a morir políticament amb tothom a dintre. És el que passa amb Esperanza Aguirre a Madrid, o amb la lluita cainita que s’ha carregat de cop la tradicional majoria conservadora a Ciutadella. El PP va tancar malament la ferida després de la marxa de Chiqui de Sintas i el vaixell que conduïa s’ha anat en orris el darrer any. Però Juanjo Pons no només ha pagat els plats romputs de la gestió de Sampol, sinó també dels vergonyosos 20 anys de majories populars a Ciutadella. Es clar que a vegades fa falta deixar moribunds a l’aigua perquè els propers capitans sapin ja on no han d’estavellar-se…

A bones hores…

jueves, mayo 21st, 2015

Açò s’acaba. Avui vespre tancarà la passarel·la política de cada quatre anys i, amb ella, l’ofensiva de qui ha volgut aprofitar la campanya per a desprestigiar públicament l’adversari, ara que està exposat com mai a la mirada de tots. Com fan els palmeros anònims que els partits tenen a les xarxes socials. O la veïna que fa mesos que es resisteix a fer pública la denúncia que prepara contra un batle i que la pretenia difondre justament ara que ell es presenta a la reelecció. Ben educadament i sense posar en dubte allò que aquest càrrec hagi pogut fer, vaig convidar la senyora a asseure’ns a partir de dilluns. He procurat no prestar-me mai a jocs que puguin semblar interessats, i més en moments com aquest.
Tan desencertat -i repudiable, si es vol- em sembla que s’anunciï un nou Règim Especial (REB) el primer dia de campanya i un conveni sense validesa sobre S’Enclusa el darrer com que les oposicions prometin un cel impossible o els docents convoquin una vaga, per justificada que estigui, a només cinc dies. Tots han tingut quatre anys per a fer-ho.
Em decep massa la gent, i els col·lectius que critiquen absolutament tot el que prové de l’adversari i, després, són incapaços d’admetre quan allò mateix ho fa algú dels seus. Multiplicar càrrecs i col·locar a dit ho ha fet tothom que ha tocat poder: el PP, sobretot, però també el PSOE, i el PSM, i Els Verds. I algú d’EU. I si bé és cert que certs governs populars, com el de Balears, han estat caòtics, i negatius en moltes decisions per a la ciutadania, aquesta lliga de les eleccions no la guanya qui millor juga, sinó qui més aconsegueix fidelitzar al seu votant. Les llistes dels partits i les agrupacions d’electors estan plenes de gent nova, persones benintencionades i amb il·lusió i no tenim perquè dubtar d’elles. Perquè quan votam no sabem encara qui s’acabarà desviant del camí, i ens donarà maldecaps els propers quatre anys. Així que res millor que votar en coherència amb un mateix i sense esperar res. Que les eleccions, com el futbol, també són injustes…

La democracia dormida

jueves, mayo 14th, 2015

A Hyon Yong-chol le debió pasar como a los periodistas en los plenos. Que, por momentos, el tedio nos puede tanto que solo dándole al chismorreo o al móvil logramos evitar echarnos una cabezadita. Pero el tirano Kim Jong-un no le perdona eso ni a su ministro de Defensa. Lo ha ejecutado por dormirse en un desfile militar, y el pelotón de fusilamiento se sirvió de un cañón antiaéreo para acabar con su vida. Así se las gastan en esos atroces regímenes ajenos por completo a la democracia.
Aquí, como mucho, si pillan a Camps entretenido con su iphone en el Parlament o a Celia Villalobos jugando al Candy Crush en el Congreso, les repatea media legión de internautas, y les hacen unos memes muy divertidos que, al día siguiente, nos pasan por el whatsapp.
Así de molona parece nuestra democracia, de la que tanto presumimos, hasta que, de repente, a los candidatos les da por proponer en plena campaña aquello de las listas abiertas, la reducción de diputados, la supresión de cámaras de segunda lectura y gastos de representación. Y reaparecen Felipe González y José María Aznar, y vemos como los grandes partidos copan, con permiso de la Junta Electoral de turno, casi de forma absoluta los espacios de propaganda en las calles y las televisiones públicas. Y se nos cae el muro de la renovación y regeneración que tanto nos habían pregonado y en la que, quizás, algún día creímos.
Entonces, alabo aún más el paso dado por las personas que, sobre todo en los ayuntamientos, se aprestan ilusionados a entrar en política y a someterse a la dura crítica popular a cambio de unos pocos cientos de euros. Y entiendo a la mitad del electorado que, en las encuestas de «Es Diari», aún no tiene claro a quién votar o si abstenerse. E incluso a quienes se plantean dejar colgados a los candidatos e irse de Cincogema durante todo el día. Poco se cambia cambiando solo de caras. Como el déspota de Corea del Norte, que ya tiene a otro ministro de Defensa tomándose cuatro cafés antes de cada desfile. Por si acaso…

Com en temps den Suárez

jueves, mayo 7th, 2015

Fa pocs dies va morir Jesús Hermida, un periodista que ens va descobrir que també es podia fer tele els matins i que tenia una forma de parlar tan característica que sovint l’imitàvem entre els germans. En el nostre nombre habitual d’aquells alegres estius no hi faltava tampoc la paròdia que feia Pedro Ruiz d’Adolfo Suárez i un gag en què apareixia vestit de polític (encorbatat) repartint fulletons al mercat mentre deia «os quiero, os quiero» i, en veu baixa, afegia «engañar a todos».
Ha passat el temps i ara s’estila l’humor propi de programes com «Crackòvia», on s’imiten els polítics catalans, en Rajoy i el Rei. I ja m’agradaria fer de guionista d’un espai com aquest a Menorca, imaginant als regidors de Ciutadella convertits en alumnes del pati d’una escola que es barallen i es xiven a la seño Tadeo o Sampol. Però l’episodi d’avui estaria dedicat a l’inici de la campanya electoral, amb els candidats convertits al voltant de la mitjanit gairebé en els únics conductors ventafocs que circulen per la general. Tots passant per on hi ha d’haver rotondes, més o menys grans, i amb pressa. De Maó cap Ciutadella, i de bell nou de tornada. Tot sigui per arribar a temps a la foto des Diari, encara que al carrer en aquell moment no hi hagi més que uns pocs membres de candidatures aferrant cartells com ja ningú ho fa.
En temps de Suárez i Hermida sí tenia sentit omplir els carrers de cartells, però ja en les darreres eleccions han passat els dies de campanya i, llevat dels que s’aferren la primera nit, han quedat molts panells buits i sense estrenar. Amb tanta premsa i xarxes socials, quin sentit té ja embrutar les parets? O convertir durant 15 dies places i carrers en un mercadet on es regalen bolis, globus o clavellines mentre, a la vegada, es pregona l’austeritat i la menor despesa possible en parafernàlia? I per què la televisió pública encara programa debats cara a cara quan el bipartidisme ja s’ha començat a ensorrar? Com més ens encaparrotem en tractar aquestes eleccions com les que hem viscut des de petits, més ens sorprendran els resultats…

Aquel 4 de julio

jueves, mayo 7th, 2015

El 4 de julio, el mismo día en que los Estados Unidos celebran históricamente su separación del Imperio Británico, dimitió el entonces alcalde José María de Sintas y empezó a reescribirse el epílogo de un mandato que, para variar siempre que gobierna el PP en Ciutadella, ha sido especialmente accidentado. Los vaivenes en la planificación, la caótica gestión de algunas infraestructuras, las sonoras quejas del alcalde y los desencuentros internos entre concejales del mismo equipo que hace cuatro años apenas se conocían se han multiplicado desde entonces. Y no han cesado ni hasta cuatro días antes de la campaña, cuando la abrupta retirada de delegaciones a las dos primeras tenientes de alcalde y el anuncio del antiguo primer edil de que causará baja de militancia en el partido, han reavivado aún más el enfrentamiento, con el presidente del PP, Pedro Gener, convertido en la diana de ambos bandos.
Tamaña herencia, más la inesperada irrupción de la Fiscalía Anticorrupción de nuevo en puertas de las elecciones y el acuerdo de última hora, que cede Can Saura al Ministerio de Justicia pese al empeño del nuevo candidato en darle un uso cultural, juegan en contra del doble objetivo de Juanjo Pons de convertirse en alcalde y revalidar la mayoría, a poder ser absoluta, para el PP. Tampoco la tendencia, claramente a la baja, de los populares en las encuestas de ámbito nacional alimenta en exceso la esperanza de su candidatura, que se debate entre marcar distancias con la UPCM de Joan Triay, considerado por un amplio sector como un incómodo compañero de viaje por condicionar en exceso el programa, o buscarle como socio necesario de una eventual investidura en minoría.
El flirteo de Triay con el pujante Partido para la Ciudadanía de Albert Rivera, al que pretende afiliarse tras las elecciones, y el renacer -a través del PI- del grupo centrista de Pau Lluch, que ostentó la alcaldía en el mandato menos convulso de los últimos veinte años, amenazan con restar votos al PP. Pero también al PSOE que, recompuesto a duras penas de la fractura interna del proceso de primarias que alejó a Joana Barceló y a veteranos militantes de la candidatura, se juega un todo o nada de renovación de la mano de Noemí Camps, la concejal más joven de la actual corporación municipal.
El PSM, que en 2011 se quedó ya a escasamente un centenar de votos de superarle en las urnas, apunta en caso de lograrlo a la alcaldía, y con Joana Gomila erigida en eventual líder de una coalición de izquierdas, siempre que la novel agrupación de Gent x Ciutadella obtenga representación institucional. Nati Benejam es la cabeza visible de los Podemos locales que, con el apoyo de EU, sigue la corriente a favor que marcan las encuestas a nivel nacional y pregona las consultas populares. Con o sin ellos, el nuevo Ayuntamiento se parecerá poco al que dejó De Sintas el 4 de julio.