Archive for enero, 2015

Las siglas en el chupete

sábado, enero 31st, 2015

Lo de Florentino tiene mucho mérito. No tanto por presidir el Real Madrid y la constructora ACS, que también, sino por lograr que todo aquel jugador que ficha, de uno al otro confín, se estrene confesando que ya en la cuna tenía el corazón blanco. Así, no hay futbolista de postín que presente en el palco noble del Bernabeu que no cumpla la máxima. Y cada vez puede repetir aquello tan manido de que «ha nacido para jugar en el Madrid».
Durante años, en política también había prisa por hacerse del PP, o del PSOE, sobre todo cuando se avecinaban elecciones. Y meses antes se nos presentaba a reputados empresarios y profesionales liberales convertidos en candidatos y adalides del libre mercado o el socialismo. Entraban en política con el carné en la boca y el cargo asegurado. Así se hacían entonces los hombres de partido.
Pero hoy en día ya no hay niños, ni empresarios, que quieran ser del PP, o del PSOE. Hasta muchos padres de carné se avergüenzan en ciertos ambientes de decirlo en público, y ni siquiera intentan convencer a su entorno para que se sumen a sus siglas. Son casta. Y de los codazos para colarse en las listas han pasado casi a implorar a empresarios, funcionarios o profesionales para que accedan a figurar en las candidaturas.
Ahora los hombres de partido que nunca acabaron de hallar acomodo y se quedaron con el carné y sin el cargo reniegan, como aquel futbolista de corazón blanco que acabó entrenando en Can Barça. Y, de repente, descubren que con el PP y el PSOE ya no se va a ninguna parte y proclaman que, en realidad, nacieron para ser del PI o del Po(demos). Como lo fue en su día un afiliado del PP, que pasó por UCM y el PMQ hasta que logró postularse como candidato.
Estos chaqueteros, de viejos tics conocidos, amenazan tanto la esperanza de cambio que no hallarían nunca un Florentino que los fichara. Ni aún haciéndose un electrocardiograma en público…

Jo també sé fer la ‘T’ amb les mans

jueves, enero 22nd, 2015

Avui m’he aixecat amb ganes de fer una ‘T’ amb les mans. És clar. Anit em vaig dormir veient el vídeo «Som Talaiòtics», que serveix per a promocionar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat. I, no ho sé, tal vegada un poquet de patriotisme i un molt de bogeria matinera m’han empès a dibuixar una ‘T’ manual rere l’altra davant el mirall. No m’he atrevit a repetir-ho al bar ni ho he fet més que a la redacció d’Es Diari, però quan passejava el ca he vist dues persones imitant el gest; i he pensat si realment en són, de talaiòtiques.
Vull dir que, per molt que ara tots els menorquins ens hi declarem, i omplim de ‘T’ les xarxes socials, no tots hem evolucionat igual. N’hi ha que encara s’estimen més veure la carretera com sempre, i que troben que el dic és un disbarat. I d’altres que encara veuen escassa l’ampliació de la ‘general’ i somien allargar el braç perquè vénguin creuers més grans.
Però ara, aquests dies, són igual de talaiòtics els que volen mallorquins i catalans per Sant Joan, i els que preferirien tancar el port tot el mes de juny per tal de no posar barreres as Pla. Els que volen turistes, com més millor, i els que no en demanen tants, i fins i tot se senten molestos si no poden passejar prou amples per ses Voltes ni poden estendre gaire l’estora a la platja. Són els mateixos que només quan s’acaba la temporada poden fer un alè i dir allò que tant ens agrada: «Açò és vida!».
Tota la unitat que demostram fent la ‘T’ amb les mans davant les càmeres, o davant el mirall, se’n va en norris la resta de l’any.
Deu ser que encara som una illa adolescent, que no ha madurat prou i que no sap ben bé el que vol. Ens costa fer compatible la Menorca Talaiòtica amb la de sol i platja de la qual hem viscut durant tants d’anys. La Unesco amb l’euro, la política amb el negoci. I, de cop, ens adonam que, per molt que siguem una Reserva de la Biosfera i aquesta setmana haguem après a dir finament «lixiviats», és molta la merda que ens envolta…

La Diada té Marxa

jueves, enero 15th, 2015

M’he passat tants Sant Antonis mesurant els aplaudiments i les xiulades de la gent a l’hora de sonar l’Himne Nacional que gairebé he avorrit la processó. I celebr no tenir feina demà per estalviar-me així un altre seguiment als pobres músics de la Banda, que anys enrere van haver de baratar de partitura segons el color polític que governava dalt la Sala.
La Marxa Reial ja fa tres anys que torna a sonar, després que l’esquerra l’hagués vetada. Però als carrers, a les balconades, hom no hi veu més bandera espanyola que les que pengen descolorides d’algunes cases. Així que voler fer veure que aquesta és una festa espanyolista, ben poc sembla quadrar amb el sentiment de la població. Que, malgrat tenir una cultura més propera, tampoc s’identifica amb els Països Catalans. Els menorquins som molt nostres. Ho diuen les enquestes. El 77 per cent se sent només menorquí, i sols el 22 % balear. Insistir tant en allò de «Quatre illes, cap frontera» no ha fet país.
Per açò em molesten les posicions excloents d’uns i altres. Dels que volen escriure «prèmit» només per fugir de l’estàndard, i dels que, com Esquerra Republicana, qualifiquen d’insult que soni l’Himne. No saben que així la seva postura extremista és quasi tan fatxa com la dels que defensen la ‘España Una, Grande y Libre’.
Estic fart de talibans de pensament únic; els que carreguen contra els immigrants ‘que ens prenen la feina’, i els que treuen el morral o la pistola per fer callar el que no pensa com ells. Vivim a un món globalitzat i no podem convertir el discurs sobre la identitat en un nou motiu d’enfrontament polític. Als meus veïns el que de dever els interessa és tenir el seu carrer asfaltat, viatjar més barat, rebre ajuts a l’hora d’apuntar els fills a escola o no haver de fer cua al centre de salut. Tota la resta és pan y circo.
Els menorquins que segueixin la processó d’aquí a uns anys no valoraran si ha sonat o no l’Himne, sinó si, malgrat les diferències de pensament, uns i altres hem estat capaços de fer pinya a favor de Menorca. La música que soni és el de menys…

La veritat amenaçada

jueves, enero 8th, 2015

Els que passen hores al meu costat a la redacció saben que m’agradaria fer un «Polònia» a la menorquina. Quan estàs ficat en aquest món del periodisme i coneixes les interioritats dels personatges que surten als papers, hi ha tal quantitat d’escenes enginyoses que t’arribes a imaginar que, a vegades, rius tot sol. I t’adones del gust que prendries, i prendria la gent, en agafar-se amb una mica d’humor la trista realitat que ens envolta.
Si hi ha en el diari una persona ben vista i amb possibilitat de fer un petit «Polònia» setmanal, aquest és en Zaca. Pocs articles han rebut tantes lloances com els seus acudits. Ha aconseguit que tots el respectin, i siguin capaços d’encaixar-los fins i tot quan els critiquen obertament. Per açò em va estranyar, i molestar alhora, que l’altre dia un dels que no estan acostumats a rebre el definís com un «mal humorista i bon dibuixant». Per jo, i crec que per la gran majoria que vam llegir el seu comentari, qui demostrava ser un mal lector o, millor dit, un mal encaixador de la veritat era ell mateix.
Els professionals de la llibertat que tant t’agraden quan ataquen l’adversari no deixen de ser bons només perquè un dia la veritat que surt del seu llapis t’apunti a tu. Ni molt menys són els culpables que les coses siguin com són. Com tampoc no ho era el setmanari francès «Charlie Hebdo» que els musulmans més fanàtics desvirtuïn en la pràctica el missatge de Mahoma. Perquè no hi ha cap creença ni religió que empenyi a matar, ni molt menys encara a immolar-se.
De la mateixa manera que tampoc no hi ha cap notícia que justifiqui els anònims i les cridades telefòniques amenaçants que periodistes d’aquí hem rebut a vegades. I ens han punxat les rodes i retxat el cotxe només per escriure allò que passa.
A l’illa, a les administracions i a les empreses, hi ha hagut llibertats amenaçades que no han necessitat fer vessar ni una gota de sang. Però mai ningú no ha aconseguit emmudir-les. Perquè, com bé deia Buda, hi ha tres coses que no es poden amagar: la lluna, el sol i la veritat…

35

El whatsapp de Rajoy

jueves, enero 1st, 2015

Llevo horas recibiendo felicitaciones por whatsapp. Regalos virtuales que se abren al poner mi dedo sobre la pantalla, vídeos de animación, fotomontajes con el pequeño Nicolás colándose hasta debajo del turrón y mensajes en cadena, de copiar y pegar, que teorizan sobre la vida y los deseos genéricos compartidos para el nuevo año. El salud, amor y dinero (por ese orden) pero más enrevesado. Como si después de las uvas, con la corbata por sombrero y el matasuegras en la boca, pudieras pararte a leer las ocurrencias de cada cual. Como si no bastara un «feliz año» y «te deseo lo mejor», con el emoticono de rigor. Total, que así nos pasamos desde la medianoche con la idiocia hipnotizante de estar aferrados al móvil, celebrando cualquiera de los testamentos que nos llegan como uno más de los múltiples abrazos que hemos dado a cuerpos ebrios de cotillón.
Pero quienes nos gobiernan siguen anquilosados en trasnochados mensajes de Navidad y Año Nuevo ya caducos, televisadas apariciones cuidadas al detalle y a las que casi nadie presta atención.
Y en esas, sale Rajoy y vaticina que 2015 será el año de la recuperación económica, y Bauzá suelta que creará 10.000 empleos en las Islas. Pero el rey Felipe tira de pragmatismo y les pide a ambos que «corten la corrupción de raíz, sin contemplaciones». Que eso sí lo pueden hacer. Porque les pagamos para que tomen medidas, no para que actúen como locuaces prestidigitadores que luego, como se ha demostrado, tienen que comerse sus promesas como el turrón. Y más cuando husmean elecciones.
Los políticos deberían hablar con los hechos, para así hacer creíble lo que se dice. Porque puedo creerme los buenos deseos de un amigo, pero no la cantinela de la recuperación en boca de Rajoy. Ese cuento, como el de los tres cerditos, llevo ya demasiado tiempo escuchándolo. Y acaba como terminan, desgraciadamente, varios de los deseos -rebosantes de optimismo- en las felicitaciones de whatsapp con el nacer del nuevo año: por los suelos…