El meu conte de Nadal

O el fantasma de Nadal em ve a veure alguna nit com a Ebenezer Scrooge o ho tenc decidit: en 2015 deixaré de comprar dècims de Loteria. Total, mai no em toca. Ni a mi ni a la gent que estim. I puc donar fe que, al menys a Ciutadella, no hi ha cap bar on un tal Antonio et guardi un bitllet premiat a dins d’un sobre quan demanes el tallat. El dilluns de la Grossa vaig anar a fer tres cafès a la barra, per si de cas, i ningú no em va demanar els 21 euros de l’anunci. Com a molt, 1 euro i 40 cèntims, que si el fas amb llet cada dia surt més car.
En aquestes dates tot és tan màgic com irreal: els nous milionaris pel Sorteig de Nadal, que jo no els veig aumón més que pegant bots i bevent cava a la tele; els extraterrestres, que només se m’apareixen a les pelis; o els pare noëls, que darrerament estan més magres. Serà que la crisi no els deixa menjar i necessiten dir «jou jou» pels carrers per poder sopar calent.
Mentre dinam i resopam, de panxó en panxó, i agafam una gamba i un tros de torró que ja ni ens vénen de gust, sembla que tampoc existeixen els pobres que a cada mos, a cada glop, moren de fam a Burundi o Haití. Ni els que fan guerra ara mateix a tretze indrets diferents del món. Que aquests tampoc no els coneixem, com res sabem dels anònims guanyadors de la Grossa.
Per açò, cada vegada té més valor la gent que sacrifica el seu Nadal per donar un Nadal a qui no el té, a qui mai no l’ha tingut com noltros el coneixem. Qui mai no s’ha pogut asseure a una taula a menjar sense tenir gana.
I, per açò mateix, tenc decidit que no fa falta que se’m presenti cap fantasma per intentar ajudar, abraçar i fer riure a la gent que em rodetja, o per deixar de tractar amb fredor i indiferència a qui tant he estimat. Que no necessit cap Santa Claus, ni un Rei, ni tres. Només vull -volem tots- el mateix que pretenia Dickens. Que sigui Nadal cada dia…

Leave a Reply