Archive for diciembre, 2014

El meu conte de Nadal

jueves, diciembre 25th, 2014

O el fantasma de Nadal em ve a veure alguna nit com a Ebenezer Scrooge o ho tenc decidit: en 2015 deixaré de comprar dècims de Loteria. Total, mai no em toca. Ni a mi ni a la gent que estim. I puc donar fe que, al menys a Ciutadella, no hi ha cap bar on un tal Antonio et guardi un bitllet premiat a dins d’un sobre quan demanes el tallat. El dilluns de la Grossa vaig anar a fer tres cafès a la barra, per si de cas, i ningú no em va demanar els 21 euros de l’anunci. Com a molt, 1 euro i 40 cèntims, que si el fas amb llet cada dia surt més car.
En aquestes dates tot és tan màgic com irreal: els nous milionaris pel Sorteig de Nadal, que jo no els veig aumón més que pegant bots i bevent cava a la tele; els extraterrestres, que només se m’apareixen a les pelis; o els pare noëls, que darrerament estan més magres. Serà que la crisi no els deixa menjar i necessiten dir «jou jou» pels carrers per poder sopar calent.
Mentre dinam i resopam, de panxó en panxó, i agafam una gamba i un tros de torró que ja ni ens vénen de gust, sembla que tampoc existeixen els pobres que a cada mos, a cada glop, moren de fam a Burundi o Haití. Ni els que fan guerra ara mateix a tretze indrets diferents del món. Que aquests tampoc no els coneixem, com res sabem dels anònims guanyadors de la Grossa.
Per açò, cada vegada té més valor la gent que sacrifica el seu Nadal per donar un Nadal a qui no el té, a qui mai no l’ha tingut com noltros el coneixem. Qui mai no s’ha pogut asseure a una taula a menjar sense tenir gana.
I, per açò mateix, tenc decidit que no fa falta que se’m presenti cap fantasma per intentar ajudar, abraçar i fer riure a la gent que em rodetja, o per deixar de tractar amb fredor i indiferència a qui tant he estimat. Que no necessit cap Santa Claus, ni un Rei, ni tres. Només vull -volem tots- el mateix que pretenia Dickens. Que sigui Nadal cada dia…

La llei del silenci

jueves, diciembre 18th, 2014

Hi havia un temps que es prohibien les manifestacions i es donava el ‘Parte’, i la veritat s’havia d’amagar a casa. Però ara ningú no pot fer emmudir el poble per molta Llei Mordassa que imposi. I si ho intenta, només aconsegueix enrabiar encara més gent. Si Mariano fa el mateix amb els seus fills, un dia fugiran per la finestra.
Si els ciutadans poguéssim, també posaríem el morrió a certs polítics que no fan més que lladrar partidisme i llevaríem la mordassa al veí, que diu veritats com punys. Per molt que sempre algú perdi la força per la boca, el seu verí és més innocu que el silenci que l’Estat ens vol injectar en vena. Els ciutadans tenim dret a opinar de forma crítica, i a protestar si fa falta. Encara que ens puguem encegar i actuar amb rebequeria, només l’insult mereix una mordassa.
Però els representants públics també tenen un codi per seguir. I entre les seves normes hi ha el respecte a l’administrat i l’obligació d’escoltar-lo, s’hi estigui o no d’acord.
Dic açò perquè algun fil es deu haver romput en el diàleg entre el Consell i SOS Menorca quan, de forma descontrolada, uns pocs activistes han insultat els càrrecs de la institució i han fet el disbarat d’assetjar personalment el general que ha promogut la nova carretera. El col·lectiu ciutadà hauria de prendre mesures. Qui lladra perd tot argument.
És cert que traspassar aquesta línia resulta reprovable, i que segurament es van precipitar també quan van titllar d’atemptat ecològic els primers moviments de terres que encara ben poc havien canviat la fesomia de la general. Però part de raó, o molta, deuen tenir quan aquest projecte és el pitjor valorat dels que hi ha en marxa a Menorca. I quan, com a mínim, una rotonda encara no ha trobat prou justificació, ni en la campanya divulgativa que paga la mateixa constructora.
El Consell no pot deslegitimar el rebuig a l’obra emparant-se en els insults d’uns quants individus, perquè seria tant com dir corrupte a tota la classe política. I, per sort, encara no hem arribat a aquest punt…

El enemigo en casa

jueves, diciembre 11th, 2014

Tanto esfuerzo de largos años por uniformizar el diseño territorial de la Isla (PTI) y vender la Menorca protegida y distinta como un todo para que, luego, cada municipio haga la guerra por su cuenta y ni el turista ni el residente sepan realmente a qué atenerse.
Por aquello de las mayorías políticas y la tan manida falta de consenso, el Ayuntamiento de Ciutadella no pudo aprobar anoche la declaración de zona de gran afluencia turística que precisaba para que los supermercados de más de 300 metros cuadrados puedan seguir abriendo los domingos. Así que, de no remediarlo un improbable milagro político en las dos semanas que restan para despedir el año, en 2015 no abrirán grandes superficies en Ciutadella y sí en Maó y Alaior. Donde manda el PP, y no cuenta el rechazo de la izquierda, ni ha lugar a la división de ASCOME, que se debate entre apoyar al pequeño comercio o a las cadenas.
Tampoco existe armonía a la hora de regular la ocupación privativa de las calles. De nuevo Ciutadella ha empezado a aplicar este verano una normativa más estricta, que apenas permite sacar un metro cuadrado de mercancía a las tiendas y restringe las terrazas de los bares según la zona. Nada que objetar si no fuera porque en Maó impera mayor permisividad y Es Mercadal cierra incluso alguna calle para que los restaurantes puedan sacar fuera mesas y sillas, y la ocupación sea así total.
Otro tanto ocurre con los horarios de cierre de los locales de ocio, como si el derecho de los empresarios y de los vecinos del centro al descanso no fuera el mismo, tanto si se reside en Maó como en Ciutadella.
Hasta en la programación de actos culturales se producen coincidencias indeseables, a veces entre las entidades de la misma ciudad, sin que el ayuntamiento de turno sea capaz siquiera de remediarlo.
Hay menorquines de primera y segunda, y eso ya no es culpa ni de Palma ni de Madrid. Antes de buscar enemigos externos, que los hay, y muchos, haríamos bien en poner orden en casa…

Rapats de seny

jueves, diciembre 4th, 2014

Ultra…insensat. No sé si m’entendràs o si arribaràs a llegir més de dues retxes sense treure foc per la boca. Però confio en què seràs capaç de raonar, perquè tampoc no som tan diferents. Només la teva ceguesa et limita. Tu, sí, tu també pots veure la llum, si et centres en no cercar cap més enemic que el que tens a dintre. Deixa ja de fanatitzar els sentiments i pensa que, mentre mors o mates per la bandera de la radicalitat, no hi ha ningú ni res del que tant defenses que mogui un sol dit per tu. De Hitler, Lenin, el «Mein Kampf» i l’holocaust ja no en queda més que la polseguera.
Recorda que les ideologies són propostes de vida, mai de mort, i que no ets cap be obligat a seguir un pastor equivocat. Tingues dos dits de front i, si et queda cap neurona, mira el que ha passat al Jimmy de Riazor, com acaben els drogoaddictes i maltractadors, com han hagut de deixar les armes els etarres que res no aconseguien tirant bombes i pegant tirs, i demostra que no estàs més rapat de seny que de pèl.
Adona’t que el teu fanatisme no et fa cap bé i et condueix cap a la destrucció. La propera vegada que algú et proposi convertir un carrer en un camp de batalla, pensa amb ta mare, o amb la teva nòvia, o amb el teu fill, i el teu germà. I diga’t si els vols veure més. I recorda que la persona a la qual et vols enfrontar té una trista ànima igual que la teva.
Tu, que tan fanàtic ets defora els camps de futbol, rompent faroles a les manifestacions, sacralitzant un tros de carota als Jocs des Pla o retant-te, com fa un parell d’estius, amb maonesos i ciutadellencs per a pegar-vos, no vulguis acabar voluntàriament com els soldats que tornen a casa dins d’una capsa coberta per una bandera. Per tu no hi ha sobres de 21 euros amb un dècim de Nadal, perquè el seny és la millor loteria que et pot tocar.
La veritat és sempre revolucionària, sí, però aquesta no es defensa mai amb cap pal ni amb cap navalla, sinó amb la raó. Perquè «un home, qualsevol home, val més, molt més que una bandera»…

Mestre Titella

lunes, diciembre 1st, 2014

No hi ha res més pur que fer les coses com un les sent. Sense cap necessitat de justificar un sou, o de vendre un disc, o fer de cada lletra escrita una forma de viure. Només mogut, no per cap necessitat material, sinó pel desig irrefrenable de compartir, de treure de tu allò que t’ha provocat tants sentiments, i emocions. Que tant t’ha fet pensar, que tants dubtes i contradiccions et planteja.

En Jaume Anglada Bagur, en Met com el coneixeu molts, possiblement s’enrecordi de quan va publicar el seu primer article, ara fa 25 anys. Però no des de quan ho fa, açò d’escriure, i sobretot des de quan en té necessitat. Quan el món interior de les persones és tan ric, es mou tant, beu de tantes fonts, tot d’una es transforma en sensacions. En art, en música, en pintura. I en lletres.

Curiosament, va ser també fa 25 anys que la pel·lícula “El club de los poetas muertos” va revolucionar l’esperit de tota una generació. També la den Jaume, qui des de llavors fa de l’art de juntar lletres, de redactar articles, de composar poemes, una forma d’espantar els seus propis fantasmes, els que tots duim a dintre, però, sobretot, una forma de viure en el compromís, de despertar consciències, d’empènyer el canvi.

Potser aquest esperit rebel, inconformista, vé de tant d’escoltar Extremoduro. I Rosendo. I Poncho K. I Marea. Però tambe Serrat. I Aute. I els versos de Sopeña musicats per Loquillo. La poesia urbana, i també la prosa més actual, és filla dels grans compositors del segle XX.

Com deia Bob Dylan, els temps están canviant. En pocs anys tots estem sent testimonis de profunds canvis, de continus terratremols que sacsegen la realitat que fins ara havíem viscut, i que sempre havíem cregut que mai no es transformaria. Hi ha moltes coses que passen ara que, segurament, mai no hauríem imaginat.

I per açò tenim a autors com en Jaume. Perquè ens facin partíceps del seu ric univers interior. Per atormentar consciències, i incitar reflexions, i cercar respostes. L’autèntic motor de canvi que ara mou el món.

Escriure el fa feliç. Plasmar a una fulla en blanc allò que sent el seu cor i pensa el seu cap mentre passetja, mentre pren un cafè, mentre viu. Un sentiment que juga amb les contradiccions existencials, que açò és, en resum, la vida mateixa: res no és prou blanc, ni prou negre. Sempre hi ha grisos. L’oxímoron que en Jaume empra com a técnica literària recurrent. Sempre en el llindar entre la realitat i el somni. Com qui es desperta amb un ull obert i amb l’altre somiant…

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un pas. I als escrits de Jaume els extrems gairebé també es toquen. Perquè tot té una part fosca, una decepció. Tot mor, tot acaba. Però tot torna a començar. Per açò és important viure amb il·lusió. Encara que el món estigui ple d’incerteses. Perquè, de dever, només mor qui no fa, qui no actua, qui no es demana. I en Jaume, un alumne de la vida amb un esperit tan inquiet, posant en ordre en aquest llibre els seus pensaments dels darrers 25 anys, està aconseguint perdurar ja en tots noltros.

I com ho fa? Quan aneu llegint el llibre us imaginareu en Jaume davant el mirall. Que és el que tots feim cada matí. És, possiblement, un dels moments més sincers amb noltros mateixos, i amb la condició humana. Quan en Rajoy, o en Mas, o en Bauzá, o en Pablo Iglesias. O en Sabina, i en Florentino…fan una carota, o es toquen el nas. O es senten sols. O tenen remordiments per quelcom que han fet. O no troben motius per l’esperança. El mateix que en alguns moments ha sentit en Jaume. I jo. O voltros mateixos. I és en aquest moment que en Jaume es converteix en la titella menys manipulable que conec. Un home que interroga, reflexiona amb si mateix, sobre la solitud, el menyspreu, les injustícies o la poesia, en un exercici d’autorreafirmació del que, ja ho veureu, us sentireu ben identificats.

L’”orgullós titella” és un banquer que duu una camiseta d’Extremoduro davall la corbata. Una ànima, com moltes de les que ens envolten, que en aquest llibre té temps de viatjar segles enrera per a retrobar-se amb John Lennon, Jim Morrison o Jimmy Hendrix. Però també amb personatges més propers, com en Jaume es Tonto, o en Joan Benejam, qui se’ns apareix com en un conte de Nadal de Charles Dickens per a mostrar-nos la Ciutadella d’abans, les festes de Sant Joan de sempre, i demanar-nos que tots siguem guardians de l’esperit de poble, del poble que sempre hem estat, perquè mai més no es perdi.

I també es converteix en un ciutadellenc dels que fa 500 anys resistiren als turcs, que ara són els especuladors, els falsos messies, o les grans obres, o els interessos d’uns pocs. I torna, supervivent del captiveri, disposat a alliberar-nos de qui vol pervertir tota la màgia i l’encant de l’illa, de qui vol desfigurar-la. I ens ajuda a llevar el gris diabòlic de ciment per tornar a pintar Menorca de blau i blanc. I ens recorda que no podem seguir pigant puntades al ventre de la mare terra que ens duu a dintre.

“Orgullós Titella” també critica la sumptuositat de l’Església, de l’altre església, de la que no és tal. I no entén perquè la pau s’ha de defensar amb la guerra. I la democràcia amb les armes, i no amb les urnes. Perquè no hi ha cap certesa al món per la qual morir, o matar.

Llegint aquest llibre abans que tots voltros, jo també m’he demanat, com en Jaume, per què les dones sempre es surten amb la seva. I m’he sentit per uns moments com aquell enamorat que fa guàrdia 99 dies, amb les seves nits, a la porta de la seua estimada, esperant tan sols a que es digni a sortir i tengui un moment per ell. I encara que no surt i passa d’aquest pobre enamorat, ell se’n va orgullos de si mateix per haver lluitat i haver intentat amb tantes forces allò que tant volia.

Perquè ell, que va guanyar un premi escolar de narració amb un texte titulat “Una noche en el cementerio”, sap que el cel pot esperar. Que lo important és viure i estimar fins el darrer alè. Perquè, després de la mort, sols recolliràs l’amor que hagis sembrat en vida…

I així, gràcies a en Siscu i en Nan Ventura, una iniciativa novedosa, un altre oxímoron que fa molt per promocionar la cultura i sobreviu sense ajuts públics, en Jaume pot dir ara, com el poeta, que el camí es fa caminant. I aquí el tenim, convençut ja de poder-se dir autor, o escriptor, i d’haver-nos reunit per mor del seu llibre. Que ja ha escrit. I ha tingut fills… A en Jaume ja només li manca plantar un arbre.

Ja tenim l’”Orgullós Titella”, que prest –en un altre espectacle, que es prepara- sabrem que té 96 cordes i sona a música. Però, mentrestant, ens quedam amb les 191 pàgines que ha escrit en Met, un “trobador contemporani”, com es diu, que ha posat en pràctica allò que va veure un dia en una pel.lícula. Com un profesor que puja dalt la taula i alliçona als seus alumnes:
“Recoged las rosas mientras podáis, porque veloz el tiempo vuela. La flor que hoy admiráis, mañana estará muerta”
Amics, CARPE DIEM…