Allò que no volem escoltar

Hi ha persones que estan tan gastades que quan comencen a parlar és com si tornessis sord de cop. I no és que t’hi esforcis. Ja l’has associada a una imatge i una manera de fer tan definides que només baratant d’interlocutor aconsegueixes que el que et diu torni a tenir sentit. Em vénen al cap l’exconsellera Camps i les seves trepitjades, i la irritació creixent que les errades -que en altre temps no serien tan importants- provocaven als professors. I als pares. Allò només es resolia ja canviant de conseller o, com va ser el cas, fent parlar a la justícia.
Es pot dir el mateix de Rajoy, que cada vegada que obre la boca per a oposar-se a la consulta sobiranista es multipliquen els catalans que volen la independència. O d’Artur Mas, que com més insisteix en fer sentir la veu del seu poble més s’exalta el reducte centralista disposat a tot per tal de no rompre Espanya.
Li passava també a ZP, que insistia en veure brots verds quan la crisi ja havia desertitzat tots els camps de l’economia. O al ministre anticultura Wert, que ha atacat tant als artistes amb l’IVA que no seria estrany veure més Jordis Savall renunciant als seus premis.
Però el pitjor d’aquestes persones increïbles, perquè ja ningú se les creu, és que no se n’adonen fins que ja és massa tard. Com el PP, que promet mà dura contra els seus Granados de la corrupció i, a la vegada, força a la presó a amollar abans d’hora Matas.
Hi ha hagut tant malbaratament, tanta falta de consens, tenim tantes ganes d’acabar amb tot açò que a vegades sembla que no ens val res del que ara hi ha. Que tot és casta. I ens oblidam que, mentre vèiem caure Pujol i Matas, també hem tingut governants dignes que, tot i viure massa anys de la política, mai no han ficat mà a la caixa. Com ara Joana Barceló. Amb la seva renúncia ha donat exemple als monologuistes dels grans partits, que ja només s’escolten a si mateixos…

Leave a Reply