Archive for noviembre, 2014

Qui amaga és traïdor

jueves, noviembre 27th, 2014

M’agrada aquest Papa. Que vulgui adaptar el missatge de l’Església als nous temps, que l’obri -com mai s’havia fet abans- als divorciats i homosexuals, que elimini l’or del Vaticà que, enlloc de donar menjar llevava el pa de la boca als afamats. I que exigeixi «saber tota la veritat» sobre els presumptes abusos que hauria comès una part del clergat d’una parròquia de Granada. M’agrada que, enlloc d’encobrir la pederàstia, fet que es qüestionava al seu predecessor, tengui clar que no hi guanya res amagant la realitat. Només em falla que el seu equip, el San Lorenzo d’Argentina, compti el desembre amb ajuda divina en el seu enfrontament del Mundialito de Clubs contra el Reial Madrid.
El president Rajoy és blanc, com jo, però no em resulta tan creïble. Moltes estones, gens. Perquè, en lloc de permetre que es sapi tota la veritat sobre el finançament encobert dels grans partits, començant pel seu, ha fet com si la cosa no anàs amb ell. Ni tan sols quan el seu nom ha aparegut entre els qui avalaren a Bárcenas per a obrir un compte a Suïssa. Ahir, a més, sols 24 hores després que una de les seves ministres es veiés forçada a dimitir pel cas Gürtel, va presentar un decàleg de mesures en el Congrés i es basà en ell per a afirmar que mai ningú no ha fet tant per a combatre la corrupció. Discrep, Mariano, perquè, encara que al PSOE, i fins i tot a Esquerra Unida hi ha hagut corruptes, mai no s’ha actuat des del PP amb prou contundència. Ni tan sols a Balears, amb tot l’allau de casos que han sorgit, s’ha reforçat Anticorrupció amb més fiscals. Que el cas Citur duu un any esperant que algú estigui alliberat per a informar-lo. Com si no interessés saber la veritat.
Per açò m’agraden tant els -pocs- càrrecs que voten en consciència i no acoten cap i aixequen la mà davant qualsevol directriu d’un òrgan superior. I per açò mateix no em crec als que, com diu un proverbi jueu, «cometen tres vegades el mateix pecat i ja es pensen que és lícit». Perquè quan volen rectificar ja no hi ha ningú que se’ls cregui…

Tots a una

jueves, noviembre 20th, 2014

Possiblement mai no veurem cap escultura de Chiqui de Sintas, ni un carrer amb el seu nom, però el grau d’identificació que el seu poble ha assolit amb l’exalcalde de Ciutadella, sobretot després de l’accident mortal dels Jocs des Pla que accelerà la seva dimissió, és inaudit en un municipi tan castigat per la política. La denúncia per via penal que la família de la difunta ha interposat contra seu l’ha entronitzat. Més de 2.000 persones se’n fan ja públicament tan responsables com ell.
El «Tots som Chiqui» que llegim i sentim de boca no només de membres del PP ens recorda la «Fuenteovejuna» de Lope de Vega, aquell poble en què tots, des del pagès al sabater, es responsabilitzaven per igual d’haver-se rebel·lat contra la injustícia. «¿Quién lo hizo? Fuenteovejuna, todo el pueblo a una».
I no és ja que no volguem que, com ha passat amb la Fiscalia en revocar el tercer grau al presidiari Matas, la jutgessa de Ciutadella tampoc no es pugui abstreure del sentiment social que l’envolta. Perquè no només van mancar voluntaris as Pla. També tingué a veure la velocitat del cavall i la badada del matrimoni. Que per algun motiu mai no s’ha imputat al batle de Pamplona quan un bou ha empitonat de mort un corredor a l’encierro.
Tampoc no es pot culpar a qui perd la vida en un accident, ni a la seva família per anar al Jutjat. O és que la reacció popular seria la mateixa si qui hagués mort fos de Ciutadella? Una cosa és que s’acusi a un alcalde honrat, que s’ha preocupat més que cap altre per tenir cura de les festes, i l’altra que ens creguem el nou excés verbal d’Antoni Camps: que la denúncia «és un atac a la festa i a tota Ciutadella».
Però tant de bo açò serveixi perquè la família de Núria Balcells se n’adoni que res no la tornarà a la vida, i acabi lliurant els diners a una ONG. I aquest poble demostri que no només s’uneix quan algú toca la festa. Perquè val més implicar-se de dever i no deixar sols a 20 voluntaris als Jocs Pla que posar 2.000 «Me Gustas» al Facebook…

El doble clic dels teus ulls

jueves, noviembre 13th, 2014

Deia Groucho Marx que només una persona entre mil és conductor d’homes i que els altres 999 encalcen dones. Potser exagerava, però allò més cert és que aquesta setmana res no ha escandalitzat tant les tertúlies de bar -cafè o birra- com el doble clic del whatsapp que delata quan llegim o no un missatge. Sense adonar-nos que mentre ens embobam mirant la pantalleta, el pa i circ d’avui en dia, uns pocs fan malbé el que és de tots.
Sempre he cregut que un govern proper a la tecnocràcia seria més efectiu que els equips, amb criteris partidistes, que acostumen a formar-se en les candidatures electorals. Però fins ara ha comptat més tenir el carnet del partit o ser amic del poder que els coneixements professionals de cadascú.I per açò un carnisser acaba duent Urbanisme o es confia la Cultura a un empresari que mai no ha fet feina altruista. I, així, amb els més llestos al capdavant, res no ha aturat als corruptes.
Perquè si miram tant el mòbil correm el perill de pitjar el botó equivocat, com els ha passat aquesta setmana als diputats del PP, que han votat a favor d’una esmena socialista que compromet Madrid a invertir 300 milions més a les illes, 34 d’ells a Menorca. I, és clar, ara hauran de corregir l’«errada» al Senat. Com si fos una badada aprovar allò que beneficia més la comunitat que t’ha votat.
Per coses com aquesta ja hi ha 500 menorquins ficats a Podemos disposats a baratar el que els grans partits han espanyat. I per la seva intransigència, segurament, han votat a la consulta un milió més de catalans dels que ho haguessin fet en altres circumstàncies.
Mentre estiguem tant pendents del whatsapp i menys de tot allò que ens envolta, els estudis encara diran que s’empra més Twitter i Facebook a les zones on hi ha més atur. I ens seguirem perdent una de les 999 dones que tinguem al davant. Mai dos clics, per blaus que siguin, podran superar la màgica força de la seva mirada…

Allò que no volem escoltar

jueves, noviembre 6th, 2014

Hi ha persones que estan tan gastades que quan comencen a parlar és com si tornessis sord de cop. I no és que t’hi esforcis. Ja l’has associada a una imatge i una manera de fer tan definides que només baratant d’interlocutor aconsegueixes que el que et diu torni a tenir sentit. Em vénen al cap l’exconsellera Camps i les seves trepitjades, i la irritació creixent que les errades -que en altre temps no serien tan importants- provocaven als professors. I als pares. Allò només es resolia ja canviant de conseller o, com va ser el cas, fent parlar a la justícia.
Es pot dir el mateix de Rajoy, que cada vegada que obre la boca per a oposar-se a la consulta sobiranista es multipliquen els catalans que volen la independència. O d’Artur Mas, que com més insisteix en fer sentir la veu del seu poble més s’exalta el reducte centralista disposat a tot per tal de no rompre Espanya.
Li passava també a ZP, que insistia en veure brots verds quan la crisi ja havia desertitzat tots els camps de l’economia. O al ministre anticultura Wert, que ha atacat tant als artistes amb l’IVA que no seria estrany veure més Jordis Savall renunciant als seus premis.
Però el pitjor d’aquestes persones increïbles, perquè ja ningú se les creu, és que no se n’adonen fins que ja és massa tard. Com el PP, que promet mà dura contra els seus Granados de la corrupció i, a la vegada, força a la presó a amollar abans d’hora Matas.
Hi ha hagut tant malbaratament, tanta falta de consens, tenim tantes ganes d’acabar amb tot açò que a vegades sembla que no ens val res del que ara hi ha. Que tot és casta. I ens oblidam que, mentre vèiem caure Pujol i Matas, també hem tingut governants dignes que, tot i viure massa anys de la política, mai no han ficat mà a la caixa. Com ara Joana Barceló. Amb la seva renúncia ha donat exemple als monologuistes dels grans partits, que ja només s’escolten a si mateixos…