Archive for octubre, 2014

Poco pan para demasiado chorizo

jueves, octubre 30th, 2014

Los policías que se manifestaron la semana pasada en el pleno esgrimiendo barras de pan se dejaron el chorizo en casa. Porque el perdón público de Rajoy por tanta corrupción vale lo mismo que nuestras confesiones de chavales al salesiano de turno, mientras sonaba el himno de Domingo Savio al piano. Le decíamos al capellán que nos habíamos peleado con el compañero de pupitre por unas canicas, pero no que deseábamos a la chica con la que compartíamos chuches tras la Catequesis, que en el ambiente en el que vivíamos sonaba más impuro.
Hay políticos que por mucho que digan no resultan creíbles ni aunque pasen por un detector de chorizos. Ni alistándose en Podemos y dejándose la coleta a lo Pablo Iglesias, que no se fía ni de los suyos. Por algo no van a las municipales.
Usted que, como yo, tampoco tiene cuentas en Suiza, ni en Andorra, ni conoce más paraíso fiscal que bañarse en La Vall con un euro en el bolsillo para un cafelito, seguro que aún se pregunta cómo ha conseguido tanta fortuna ese vecino suyo que antes se sentaba a su lado en el bar, que iba en chándal, y que de la noche a la mañana tiene chalé, barca, pasea en Audi y, seguro, viaja a Liechtenstein y las Caimán. Que, por mucho que curremos, solo visitaremos en sueños.
O los perdones de Rajoy van más allá de las palabras y sanean por completo los partidos y la política o llegará un día en que oleremos los chorizos a leguas y nos los zamparemos en la calle. Como una primavera árabe. Como la que empujó en 2008 a cientos de personas en Ciutadella a asaltar el Ayuntamiento y querer tomarse la justicia por su mano. La retirada de la fuente de Es Pins, un bien patrimonial de dudosísima relevancia, fue el detonante de la revolución, el símbolo del fin del antiguo régimen de ostentación, despilfarro y corrupción. Pero poco podíamos imaginarnos entonces que lo peor estaba por venir. O les dejamos sin pan en las elecciones o hallarán el modo de colarnos algún chorizo…

Pinotxo no ho faria millor

jueves, octubre 23rd, 2014

Si un polític s’esforça de debò a ser creïble, quan arriba aquest temps, el d’eleccions, el sistema de partits s’encarrega de tirar-ho tot per terra. Perquè en lloc de fer balanç, un repàs crític de la gestió on és molt més el que no s’ha fet que el que s’ha complert, s’imposa una fugida cap endavant. Es tracta de prometre. Poc importa el què. Però mola que sigui el que no s’ha pogut fer perquè, oh miracle, justament ara que ja és d’impossible compliment pels que manen, senzillament perquè no hi ha temps, es ven que sí serà factible fer-ho en els quatre anys venidors.
Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples. Imitant la més famosa promesa de l’exbatle Llorenç Brondo -que va pujar l’IBI un 40 per cent tot just després de baixar-lo un 20- el president Bauzá ha anunciat una rebaixa impositiva que farà estalviar 60 milions als contribuients de les Illes. Que abans, es veu, no ha estat possible.
I ara també tindrà doblers pels ducs d’alba que han d’atreure creuers al dic quan encara cercam els 7 milions que es van perdre per s’Enclusa. Ben perduts perquè, efectivament, els doblers no han aparegut i el Consell ha estat incapaç des de 2009 de redactar ni tan sols el projecte. Sabia que si no el tenia llest abans de febrer de l’any que ve es quedaria sense la inversió i no ha mogut ni una pedra. Com hem d’esperar idò que el Ministeri de Justícia projecti i construeixi en només dos anys un nou Jutjat a Ciutadella, tal com s’ha promès per tal de justificar el lloguer de Can Saura com a seu judicial per aquests mateixos dos anys?
Així que millor tapar-se les orelles davant les promeses d’aquests mesos i obrir-les per escoltar el «Blowing in the wind» de Dylan, que tampoc té resposta però resulta més agradable. Així, en acabar la cançó, me veuré en cor de prometre que en 2019 deixaré de votar en blanc i donaré suport a qui comenci a prometre només a partir del primer any de mandat. Que jo, com deia l’expresident Adolfo Suárez, sí «puedo prometer y prometo». I, a lo millor, ho faré realitat…

El ‘tour’ de Ciutadella

jueves, octubre 16th, 2014

A Ciutadella no ens avorrim. Apart de platges i festes, tenim tants edificis públics tancats que podríem organitzar un tour turístic amb tant d’èxit com la volteta que pots donar a Palma entre els Jutjats, Son Espases, el piset de Matas i el Palau de Congressos. Aqui ens podem trobar al Xampinyó (planetari) rovellat que en temps del tàndem Brondo-Avel·lí ens va créixer al bell mig del Canal Salat, en teoria per mirar les estrelles, i des d’allà passar per la dessaladora, el Teatre des Born o Can Saura. Que, si descomptam la primera, ens han costat 10 milions d’euros. És a dir, que cadascú de noltros hi ha posat 340 euros de la seva butxaca per a que segueixin igual. Tancats des de fa cinc, vuit o quinze anys, com el primer dia, i perquè només s’obrin per fer ontes. Com les jornades de març a Can Saura, que sols van durar dos dies, o la que se’ns anuncia al Teatre des Born. Que s’obrirà per Sant Antoni per a escoltar el discurset del president Tadeo. I torna a posar la clau al pany.
Però, en aquest pas, el tour també haurà d’incloure la visita a les 30 terrasses interiors que, per mor del Pla Especial del Casc Antic, s’hauran de tancar a tot el centre. Per l’aplicació amb 15 anys de retard d’una normativa sense sentit que mai no hauria d’haver estat aprovada Dalt la Sala. És la preservació del dret dels veïns al descans duita a l’extrem, la ridiculesa màxima. Si ja hi ha ordenances que regulen els renous i els horaris de la seva activitat, i es fan complir, quin sentit té negar-los -negar-nos- també les terrasses, quan són un dels majors encants turístics que té el nostre municipi? Perquè el mateix que es queixa del renou envia després al seu fill a demanar feina al restaurant i els dissabtes es muda per convidar la seva dona a sopar.
Tot és possible a Ciutadella, on l’esquerra planifica sense passar avant i el centre-dreta improvisa. I ostenta així el récord de batles dimissionaris de la democràcia menorquina. Però el cens de població mai no atura de créixer. Deu ser de gent que vol fer el tour…

Tots som Excálibur

jueves, octubre 9th, 2014

Estem rodejats d’estupidesa. La que, en temps d’opulència, ens va fer construir una dessaladora sense calcular el que suposava -un encariment excessiu del rebut de l’aigua- i sense tenir en compte ni la seva necessària connexió a la xarxa ni la població a la qual havia d’abastir. Així que ara, cinc anys després, hi ha un edifici tancat i ple de tubs que no s’empra, malgrat els 55 milions invertits. Com l’edifici de Can Saura, tancat encara 15 anys després de la seva compra. Són monuments de l’absurd. Com un aeroport de Castelló qualsevol, on mai cap avió arribarà ja a enlairar-se.
O l’estupidesa d’un dic, l’obra pública més cara de la història a Menorca, que tot i pagar-ne 118 milions al banc es projecta sense estació marítima, ni passarel·les pel passatge, ni ducs d’alba per atreure creuers.
La mateixa estupidesa que duu al Ministeri a pagar 4 milions per la reforma del Teatre des Born sense voler costejar-ne també el seu equipament. Com si els 600.000 euros que hi manquen ens haguessin de treure de la cua en inversió (101 euros per habitant), quan som a anys llum de la mitjana nacional (242 euros). Però és tot tan estúpid que ni tan sols els nostres diputats surten públicament a mostrar la seva disconformitat. Ni es preocupen de donar la cara davant qui els paga.
I és tot tan i tan estúpid que inclús Ports convoca projectes d’hotel impossibles en fars com el de Favàritx, sobre terreny protegit. Mentre, Sanitat protegeix als metges de l’èbola amb escafandres plenes d’esparadrap i roba que els hi està curta. I la ministra fa honor al seu llinatge i reacciona amb un pobre animal com farien ara molts figuradament amb la seva persona. «Mato, Ma-to…».
Ja no tenim en vida a Excálibur, però sí ens queda el seu esperit. El que ens empeny a lluitar contra tanta estupidesa. El ca de l’infermera s’ha convertit en la llegendària espasa d’Excálibur que feia del rei Artur el monarca ideal per a qualsevol poble. Els indignats han deixat d’ocupar places, passejar grenyes i dur barba de cinc dies. I ara van amb avarques, i corbata. Ara tots som perroflautas. I esteim rabiosos…

Asesores para todo

jueves, octubre 2nd, 2014

Hoy he tenido un sueño, como Luther King. Tras la sucesión de corderitos que antecede a mi somnolencia diaria, iba al súper y me encontraba a Juan Domínguez de cajero, cogía un taxi y, bajo la gorra, descubría su pelo engominado y su barba. «¿Dónde le llevo?». A casa. Pero allí el portero era él, y llamaba al fontanero para que me arreglara el calentador y aparecía el Juancho con el mono puesto y una sonrisa de las de antes de la crisis. Bajaba al bar, confuso, y el camarero que me servía la cervecita también tenía su cara. Y acudía al doctor y, enfundado en la bata con el auscultador puesto, el ‘Domi’ me preguntaba: «¿Dónde le duele?».
He despertado de la pesadilla y ha empezado a dolerme el bolsillo. Por los 46.283 euros al año que se nos van en asesores para todo como éste y que al Govern le cuestan más de 750.000 euros. Y se me han aparecido unas tijeras en forma de recortes que impiden reformar colegios, contratar profesores, cubrir las vacaciones de médicos y enfermeras o limpiar con la frecuencia debida lavabos e institutos.
Domínguez, que es diplomado en Dirección de Empresas, no ha encontrado en la esfera privada la continuidad laboral que sí le garantiza la cosa pública. Que de todo sabe. Ya sea conseller, delegado de Turismo, portavoz del Govern o asesor. Que lo empezó siendo de Administraciones Públicas, luego de Educación, y ahora ha vuelto a Administraciones, como si nada hubiera tenido que ver en la caída de los consellers Gornés y Camps que le tuvieron a su cargo. Cualquiera diría que fue él, y no Tadeo, quien ganó el Congreso del PP en 2008. Hasta Antoni Camps, que le secundó en aquella abortada candidatura, ha sido desde entonces conseller y diputado. Es lo que tienen los inconfesables pactos de trastienda. Que a ellos les permite estar empleados y a salvo de la crisis. Y a nosotros nos hastía tanto que nos resignamos a ver cómo viven a nuestra costa. El canciller Von Bismarck tenía razón: «La indignación no es un sentimiento político».