Archive for septiembre, 2014

Martes negro (Black Tuesday)

jueves, septiembre 25th, 2014

El PP encara no s’ha recuperat del seu particular Dimarts Negre. No és que caigués la Borsa, però sí la seva cotització electoral. I tot per la divisió que generen la llengua i la vida, dos pilars sensibles d’alta càrrega ideològica que van esclatar a les seves mans en sols unes hores. La dimissió de Gallardón per mor de la retirada de la Llei de l’Avortament i la suspensió judicial del decret amb què el PP volia contrarestar la creixent immersió lingüística del català a l’aula són dues cares de la mateixa moneda. Perquè amb el TIL i la manca de respecte al dret de les dones estava perdent el suport rebut dels desencantats a les eleccions.
La vertadera legitimitat no es guanya a les urnes, sinó donant confiança amb la gestió diària. Perquè la persecució a directors, la politització educativa, la irresponsable dialèctica del diputat Camps i les trepitjades constants de la consellera que venia a posar pau no provoquen més que vagues, demandes i quadres de Kuana Maris invertides.
Diu ella que seguirà fins que el president deixi de necessitar-la. Com si es prestàs a un acte d’immolació superior a la seva vergonya i dignitat com a persona. Com si el president no fos el vertader responsable de tot aquest embull. Un president covard, que ni tan sols dóna la cara quan els jutges suspenen el seu TILi pretén fer-lo entrar amb calçador a les escoles tot i haver estat rebutjat pels tribunals.
Oblida Bauzà que més val perdre una batalla, per important que sigui, que no una guerra. I que aprendre dels errors i rectificar dignifica més a les persones que el caparrut compliment del seu programa.
Les batalles no es guanyen amb expedients ni amb imposicions, sinó des de la raó, i aquesta li ha donat ara l’esquena. Tot ha estat una guerra inúTIL que ja ha fet perdre un curs a milers d’estudiants. I no queda més remei que escoltar al poble. Rajoy ja ha après, en retirar la Llei de l’Avortament, que no pot anar en contra del sentir majoritari de la societat. Ara toca a Bauzà, el covard, aprendre la lliçó.

La caja negra

jueves, septiembre 18th, 2014

Por mucha crisis que haya, el deporte favorito entre los políticos sigue siendo el mismo: encargar estudios. Tanto da que sea el principio como el final de la legislatura, y hasta que se tengan competencias directas o no en la materia. Uno se pasa cuatro años contratando y discutiendo informes, y pidiendo a Madrid, sin que se le tenga demasiado en cuenta. Y así transcurre el mandato sin que, salvo honrosas excepciones (el aumento del descuento de residente o el servicio público, en el transporte aéreo), el ciudadano apenas note nada. Cuando busca billete en el ordenador de casa se encuentra las tarifas por las nubes y el mismo destino el doble de caro que si residiera en Mallorca. A un pulgar de distancia en el mapa.

Antes de las elecciones, la Plataforma comprometió a todos los partidos a aunar fuerzas en pos de la mejora aérea, pero el acuerdo unánime termina metido en el cajón de las buenas intenciones. De las que, seguro, están cargados el conseller Luis Alejandre y el director de Aeropuertos, Antoni Deudero. Que, cada uno a lo suyo, han hecho estudios y asistido a foros deseosos de encontrar la llave que abra la caja negra ansiada por todos los menorquines. Pero se han olvidado de que todo se decide en Madrid. Donde esta vez han permitido a Air Nostrum que se lucre a costa de la ‘amenazada’ viabilidad económica del servicio público con la capital que cubre en monopolio. Le garantizan 700.000 euros más en dos años sin pedirle a cambio, como razonó el diputado Damià Borrás (PSOE), ni un leve abaratamiento de la tarifa media. Que todo tiene, o debería tener, su letra pequeña. La misma que se le ha olvidado a la consellera de Turismo al dar por bien empleados los 100.000 euros que puso para atraer rusos sin cláusula alguna que penalizase al turoperador por su espantada.

Nos perdemos en las intenciones sin percatarnos de que (casi) nada está en nuestras manos. Ni las comunicaciones hoy día más esenciales. Hasta Telefónica nos la ha jugado. Y así estamos. Cada vez más aislados, y más solos…

Una pareja en la ‘UVE’

jueves, septiembre 11th, 2014

Hace 30 años, los niños entreteníamos las tardes viendo «V», la serie de televisión en que una legión de extraterrestres-lagarto de apariencia humana invadía la tierra. Gente normal, parecía, hasta que de repente los veíamos abrir más la boca que yo ante un bocata de lomo con queso y zamparse ratas vivas. Entonces nos entraba el mal rollo, y hasta teníamos pesadillas.
Tres décadas después, en Madrid aún hay quien cree ver marcianos. Los de hoy en día son catalanes, demandan la independencia e invaden las calles trazando una cadena humana. En forma de V, claro está. Y son más que el año pasado, y que el anterior. Porque a cada negativa al simple derecho a decidir, a cada torpeza de la España reaccionaria, la Catalunya mediática y política añade otro cargamento de exaltación nacional, y multiplica las senyeras con la misma facilidad con la que Jesús convertía un boquerón en un banco de langostas.
Que por eso un compañero de redacción celebraba anteayer las canastas de Francia a la España de Llull y los Gasol como si fueran Iniestazos a la escuadra. Como si nuestras Islas no tuvieran más razones económicas que Catalunya para separarse de Papá Estado, o fuera tan fácil pedir el divorcio sin que tu pareja tenga nada que decir.
Así que todo acabará como cuando echas el ojo a otra y tu María te putea para que no la veas. Que acabas enganchado a la ‘nueva’ y simulando reuniones de trabajo para llegar tarde a casa.
Con lo fácil que sería dejar de tratarse como a humanoides y arreglar las cosas con seny. Sin llamadas a la insumisión. Aún a costa de alterar esa Constitución, para algunos sacrosanta pero que urge reformar más que la torre de Pisa. Entonces, al menos, si la cosa llegara a su fin, terminaría como los amores de verdad. De esos que nunca se olvidan, y algún día vuelven a pellizcarte el corazón. Te digo adiós para toda la vida. Pero toda la vida seguiré pensando en ti…

Mestres del desacord

jueves, septiembre 4th, 2014

Diuen que l’autèntic sentit de la cosa pública, el treball diari de polítics i funcionaris, és servir al ciutadà: resoldre els seus problemes i garantir-lo la prestació dels serveis bàsics, la sanitat i l’ensenyament. Però, des de fa un any i al marge de les retallades per la crisi, tothom que intervé en educar als nostres fills fora de la família, des dels professors a l’administració que els paga, no està donant el millor exemple. L’una, perquè col·loca a l’estructura educativa a regidors i membres de les llistes del PP en el Govern i perquè insisteix en imposar un model a l’aula sense el consentiment dels docents que l’han d’aplicar. I aquests perquè, en abusar de la legitimitat de les vagues -com a forma de protesta- estan aconseguint generar l’efecte contrari al que persegueixen.
La majoria dels pares que, en començar el curs passat, els hi feren costat a les vagues i els ajudaren a aturar l’activitat lectiva, ara ja arrufen el nas en veure la nova jornada sense classe que els docents han convocat pel primer dia de curs. I més quan s’ha sabut de l’amenaça dels sindicats de convocar una aturada general el darrer trimestre, tot coincidint amb la campanya electoral del 30 de maig. Una nova convidada a la politització. Com si no bastàs amb els fitxatges selectius de la consellera Camps, que té més en compte el carnet polític que l’experiència en la tasca docent, o amb no fer cas al col·lectiu Menorca Edu21 i la seva pretensió -ara quimèrica- d’implantar un sistema educatiu no sotmès als canvis polítics.
Però els pares, que en definitiva són a qui han de servir, no demanen ara tant. Els és suficient amb saber que els seus fills podran anar a classe, i no hauran de patir novament la cadena de vagues que els van espenyar el curs. I estic segur que votaran abans a qui no els faci la guitza en aquest sentit que a qui continui convertint els menors en arma de la seva protesta. Uns i altres han tingut tres mesos, tot un llarguíssim estiu, per evitar-ho. Però han demostrat no tenir el seny, ni l’educació, que la societat els demana…