Archive for agosto, 2014

En Dino val més que una Venus

jueves, agosto 28th, 2014

Acostumat com estava a seguir a través dels classificats d’«Es Diari» els preus de mercat de galls, plantes carnívores, extractors de llet, figuretes de Star Wars i molinets d’oració tibetana, saber que el quadre de Miró danyat fortuïtament a Ciutadella està valorat en un milió d’euros m’ha romput els esquemes. Bé que m’ho imaginava que el mercat de l’art està pels núvols, i que per açò resulta inassolible pels mortals com jo, però quan algú em parla de més de quatre xifres em perd. És el que tenen les economies domèstiques.
A «Particularidades» sí trobes ofertes al teu abast. Per comprar una taula, un microones o una paleta de pàdel per a principiants, que bona falta que em fa. I fins i tot descobreixes que una Venus atrapamoscas no és cap bellesa escultural i que, tanmateix, el meu Lleonet, quan pega bots, pot ser tan efectiu o més a l’hora de matar insectes.
Idò bé, aquesta Venus carnívora val 5 euros, poc més del doble del què costa un gotet de gin amb llimonada dels que convidaries, una festa de poble qualsevol, a companys amb tan bon esperit com en Dino Gelabert. Però ell no en vol de pomades. S’estima més tenir el got buit i la butxaca plena, amb dos euros més que destinar als malalts d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA).
Aquesta gran persona, que és el millor que es pot dir d’un esportista, un periodista, un fuster o qualsevol empresari, ens ha donat a tots una lliçó de solidaritat sense caure en el circ de remullades que, amb tota bona voluntat, està implicant famosos i particulars en la lluita contra una enfermetat fins ara gens coneguda. No fa falta quedar xop, ni tenir un «Tete, Oiseau» de Miró penjat al saló per a sentir-se bé. Quants glops de gin ens hem d’estalviar, quants poals ens hem de tirar a sobre per donar a l’ELA els diners que aconseguirien els malalts si els descendents del pintor català subhastessin el quadre amb finalitats benèfiques? Llavors sí, valoraria que una obra a l’oli costi un milió d’euros. I entendria que pugui valer tant com el cor de’n Dino…

La cesta de la compra

jueves, agosto 21st, 2014

Cuentan que el otro día sorprendieron al dueño de un conocido restaurante en el Mercadona llenando el carro del supermercado de bricks de caldera de pescado ‘Hacendado’. Tantos, tantísimos, que no parecía que fueran para consumo propio. Dicen también que no es el único y que, sobre todo los fines de semana, se ve a algún otro llenando la cesta de productos acabados. Un colega que ha trabajado en cocinas me asegura también que en un establecimiento tenía orden de vaciar parte del abdómen de las langostas, donde está la chicha, para llenarlo de rape. Que hay turistas que la prueban por primera vez y, por lo visto, no distinguen una cosa de la otra.
Por algo la oferta complementaria es lo peor valorado por quienes nos visitan. Aunque la gran mayoría se esfuerza en dar mejor servicio, y los hay excelentes, siempre habrá algún piratilla dispuesto a ganar dinero fácil con la excusa de que vivimos del turismo y la temporada se reduce a solo dos meses.
Eso mismo, lo de que «vivimos del turismo», lo dijo el otro día una concejal para justificar que haya autorizado una terraza que obstruye parcialmente el paso en Ses Voltes y, al contar con un informe policial en contra, incumple también la ordenanza. La misma -restrictiva- que ella impulsó y aprobó con su voto. La misma que, inoportunamente, ha empezado a aplicar en plena temporada y sirviéndose incluso, a veces, de Policía. La misma que ahora, parece, se carga el turismo. Pero si eso opina una parte de su partido, ¿por qué la aprobó?
Acostubramos demasiado a culpar a otros de nuestros males. Y así nos va. Lamentándonos de no atraer suficiente turismo de calidad, pero obligando a sortear obstáculos en plena calle y ofreciendo en la mesa vino de Don Simón al precio de Don Perignon.
Este mediodía, antes de ir a casa, pasaré por el Mercadona. Y llamaré a mi hija para que venga. Hoy comeremos sopa de pescado de restaurante de primera. Y por poco más de un euro. Pobres clientes…

Encís d’amor, mort i vida

viernes, agosto 15th, 2014

És l’artista menorquí del moment. Un cantautor que musica poemes propis i aliens, des d’Anna Maria Ticoulat a Mònica Grau o el prestigiós Ponç Pons, i que, tot sentiment, es deixa l’ànima en cada nota, en cada veu, en cada lletra d’un disc que no només parla d’amor i de mort. Com la d’un antic amic d’institut maltractat per la vida («Gran buit»). Els seus temes també repudien, amb crua brutalitat sonora, la denigració humana als camps de concentració («Argelers») i veneren a veu alçada, immensa, la Menorca de la llengua «que la història ha posat de genolls» i que ara amenaça la continuïtat del festival Illanvers. Una illa present en les seves composicions i en la instrumentació mediterrània del seu directe, l’exquisidesa acústica que dijous trencà el silenci de la màgica nit estelada als jardins de S’Hort de Sant Patrici.
Van ser just 80 minuts, potser massa curts, però intensos i rics en sensibilitat. La que desprèn una veu poderosa i ben personal, amb el contrapunt coral, femení, de Violant Menorca i l’acompanyament rítmic de músics a qui elogia en tot moment des de dalt l’escenari: David Rotger, antic alumne seu de guitarra, el baixista Lluís Gener i el bateria Moisès Pelegrí, un «arquitecte del ritme i matemàtic del temps». Ells aporten els matisos a una música que el fill de Maria Àngels Gornès ompl d’emoció. Com ja feia a «Orígens» o «Nura», els seus dos primers discs, o a cançons rodones com «Godotus», que també sonà -novament arranjada- despusahir a Ferreries.
L’univers Soldevila, cada vegada més compartit, es presentà amb una contundent introducció instrumental i es deixà notar des de la primera estrofa d’«A la vora del mar», el poema de Salvador Espriu que obrí el concert. Quan Guiem abandonà els teclats i agafà per primer cop la guitarra, al quart tema («Paraules de la mort»), ja havia aconseguit endinsar al públic en la seva atmosfera més íntima i sensible, en la preciositat pertorbadora que s’acomiadà, alegra, amb natural obvietat. «La lluna sortirà després del sol», cantà ell. I entonà de seguida el públic. Semblava que la lluna també l’escoltava…

Davall d’un pi

jueves, agosto 14th, 2014

Aquest mes he comès una imprudència. Després d’anys sortint a fora en agost, se m’ha acudit estiuejar a Menorca. I, el que és pitjor, fent el guiri. Així que, apart d’anar a Cales Morts a la moda, a erosionar una mica l’indret amb una escultureta de pedra, he nadat a Pregonda a només deu metres dels Swarovskis i els seus criats. I he caminat tres quarts d’hora a pit de sol des del parking públic de Macarella fins Macarelleta sense poder trobar ni un mínim espai en què dipositar les pertinences i disfrutar del paratge. Ni un metre quadrat, d’aquells que mesuren els inspectors de la via pública a Ciutadella, per a deixar la tovallola. Ni tan sols les espardenyes, o la nevereta, que en aquell moment s’agraeix més.
I què dir de les estressants estones de conducció en caravana o dels rallies que un ha de fer, amb altíssim risc de punxar les rodes, per tal d’arribar a Son Saura i, sobretot, Binimel·là, on no record haver vist asfaltat mai el darrer tram del camí. Algú em dirà que millor així, que si donam el dit ens agafaran la mà sencera i acabaran convertint els accessos a les platges verges en autopistes. Però crec que la por ens encega. O és que les platges meravelloses que venem tot l’any són les que els turistes es troben ara? Què deu pensar qui s’ha empassat la propaganda de Macarella -la cala més publicitada i massificada- si finalment no ha pogut ni tan sols ficar la tovallola a terra? Si a la Barceloneta, o a Benidorm, a lo millor hagués trobat aquest mínim metre quadrat que aqui li mancava. De fet, encara em deman on va anar a parar el grupet de sexagenaris que, després de no trobar taula al ‘Susy’, em van preguntar a Macarelleta «cuánto falta para el próximo chiringuito». Per molt que els vaig advertir que entre mig hi havia Es Talaier i Cala en Turqueta, van partir decidits camí de Son Saura. Al menys, jo estava millor ajagut a la fresca al pinar de Macarelleta, envoltat de nudistes, que fent el guiri. I açò no crec que sigui bo per Menorca…

Burro, paga i fes-la

jueves, agosto 7th, 2014

Hi ha una cosa que m’indigna més de l’administració que l’excés de càrrecs i assessors: la paperassa. Però no tota. Només aquella que algú s’inventa segurament per a justificar el seu sou. I açò és el que deu haver passat ara amb Tràfic, que des de dia 25 de juny, sense que ni jo ni vostè ho sabessim, obliga a concertar cita prèvia per a atendre qualsevol tràmit. I o se t’acut anar abans a la seva pàgina web i descobrir una finestreta minúscula que t’informa d’aquesta novetat o ja ets inútilment de camí de Ciutadella a Maó, com va fer un servidor per demanar una còpia del carnet que acabava de perdre a la platja.
L’oficina de la Plaça Biosfera era gairebé buida. Els únics ciutadans a atendre per la desena de funcionaris érem dos, jo i el meu acompanyant. Però, ves per on, ningú no em va poder tramitar res. Mentre llegia les seves visibles camisetes d’indignació pels retalls que han sofert, amablement em van dir que havia de cridar al 060 o concertar cita per internet. Però no podia fer servir el seu ordinador, ni em podien estalviar un nou viatge a Maó perquè si m’atenien en aquell precís moment, com que tots els terminals estan en xarxa, a la central s’enterarien que havien atès un ciutadà abans d’hora. I açò, pel cap quadrat que ha maquinat aquesta pardalada, es veu que no pot ser. Però tampoc no podia tornar a Ciutadella sense carnet ni em podien donar cap permís provisional per fer el camí de tornada perquè el cap quadrat s’enteraria.
Així que, arriscat que és un, he hagut de baixar a Ciutadella i pujar a Maó sense carnet amb perill que la Guàrdia Civil m’aturàs i hagués de pagar una multa, pensada a lo millor per donar de menjar a cap quadrats com aquest, que renya als seus funcionaris per voler ajudar als ciutadans enlloc d’enredar-los. Com hauria de ser. Com havia estat tota la vida. Fins que van aparèixer els cap quadrats. I es van multiplicar els retalls. Els ciutadans encara en pagam les conseqüències. Maleïda burrocràcia!…