Archive for junio, 2014

Convidada al seny

jueves, junio 26th, 2014

Il·lustríssim poble de Ciutadella; excel·lentíssims visitants que també valorau i estimau la festa; regidors, voluntaris, pagesos i nobles caixers. Vull fer-vos una convidada al seny. Després d’anys d’avanços, ara tornam a tenir Sant Joan nafrat. Amb un nou accident que ha posat al descobert que hi manquen voluntaris, que hi ha santjoaners que volen agafar ensortilles quan encara són a l’asta del cavaller, que el dispositiu sanitari per atendre ferits greus no és suficient i que els cossos de seguretat no tenen cap canal per a comunicar-se. I que tenim vuit carotes més per rompre l’any que vé quan el carrerany ha vingut massa just en les deu úniques ensortilles d’enguany.
Part del problema, és clar, vé de la massificació. Però què hem de fer? Imposar als nostres universitaris que deixin de xerrar de les festes als seus companys de classe? Ometre tota referència de Sant Joan a les guies turístiques? Posar valles as Pla? Registrar tothom que hi entri com en un partit de futbol? Posar un detector de borratxos? I quants de gins has d’haver begut perquè es consideri que vas gat?
Ningú vol disbarats com aquest. Així que només hi veig solució si tots ens implicam. Sí, tu, santjoaner de sang però de boca. I també totes les administracions. Que no només l’Ajuntament ha de tirar del carro d’aquesta festa massiva.
M’oferesc, el primer, a donar una passa i a fer-me voluntari si fa falta. Som molts, i podem. I si hem d’anar uns mesos al gimnàs a preparar el cos per a cops i empentes, endavant. Anem a aconseguir entre tots que, de dever, aquestes siguin les millors festes del món.
Deman als caixers senyors que segueixin l’exemple dels Olivars i ajustin l’hora dels seus rellotges a la den Sebastià que, fins i tot quan fa tard perquè no li obren prou pas, ens fa creure a tots que és puntual.
I faig una convidada al respecte però, sobretot, a la implicació. A l’exemple que hem de donar tots els que hem viscut des de sempre la festa. Ciutadellencs i ciutadellenques, as Pla hi falta seny! He dit…

Que ningú no em toqui la festa

jueves, junio 19th, 2014

“Ens espanta tot allò que desconeixem, que no controlam. Tot el que surt del nostre món, del nostre entorn i ens fa sentir insegurs. Tot el que vé de fora. Com els prop de 30.000 invasors que, en allau, des de dimecres arriben al port i omplen cases, hotels i terrasses, però també places, carrers i carrerons. Aquests dies n’hi ha qui els culpen de «prostituir» Sant Joan. La nostra festa. El nostre símbol. El nostre orgull. El nostre sentiment, tan arrelat, que és inherent a la condició ciutadellenca. El que veiem amenaçat només perquè altra gent vé a compartir amb nosaltres tantes sensacions, tanta emoció, tanta calor, tanta suor, tanta estima. I oblidam que, gràcies a ells, els bars, les tendes i els allotjaments fan més negoci en uns pocs dies que en setmanes senceres. Que les nostres platges estan plenes de forasters, que ja no som els únics que volen anar a romandre, ni els únics que volen veure el primer toc, ni gaudir dels caragols, ni fer arronsades, i capadetes.
Esperam amb ànsia Sant Joan sempre amb aquest doble llenguatge. Com quan, fa una quinzena d’anys, aclamàvem al caixer senyor que sortís al balcó i, sols una setmana després, el criticàvem perquè defensava la seva propietat i no ens deixava anar a nedar sense pagar. Com també culpàvem als forasters de provocar accidents als Jocs des Pla i l’any passat van ser uns pocs ciutadellencs els que ens posaren en perill per un tros de carota.
Aquests dies s’acaba un regnat, però la nostra festa mai no abdica. Simplement es renova. I és la mateixa. La que feim que sigui de tots”.
Acabà el discurset amb la camiseta xopa i un got de gin a la mà quan, de sobte, una al·lota morena de cabells llargs i amb renclins, potser invasora, s’apropà a la seva espatlla. I ell sentí que el tocava la mà més suau, i li rallava la veu més dolça, i el miraven els ulls més polits. Fins que el besaren els llavis més exquisits, i al seu cor sonà un tirurirurit immens, amorós. I la seva vida fou ja per sempre una nit de focs artificials. Bones festes!

El Tío de la Vara

jueves, junio 12th, 2014

José Mota, el mejor (los dos son buenos) del dúo Cruz y Raya, se viste de Tío de la Vara para impartir justicia en las calles. Como trata de hacer el diputado popular Antoni Camps, quejoso de una supuesta «doble vara de medir» del diario que,«desde la fusión», lo está «escorando a la izquierda». Y todo por ponerle ascensor para abajo en esta misma página. Como si él fuera la balanza centrada, que nunca jamás se excede en sus palabras y formas. Vamos, el Tío de la Vara en persona.
Hay quien estas últimas horas se ríe de lo que ha hecho el diputado GGG (jejeje), pero bien harían los de carcajada fácil en cerrar la boca si se acuerdan de lo que también hizo el diputado Jotagé: exhibir una pancarta con un ‘No’ gigantesco en la Plaça de la Catedral y, tres días después, votar ‘Sí’ en el Congreso. Donde no tenía escapatoria. Que lo del GGG aún no se había visto.
Ajenos al serio toque de aviso que las urnas han dado al bipartidismo, PP y PSOE siguen R que R. Sin la debida autocrítica, enzarzados en el ‘y tu más’ de costumbre y tratando de matar mensajeros o ver dobles varas cuando las portadas -y los ascensores- no les son propicias. Y no es cuestión de seguir el ejemplo del comité de dirección del PP-Ciutadella. Aunque Chiqui sea de lejos su mejor cartel para la alcaldía, no es bueno imitar al Madrid de Mou y fiarlo todo a un solo AS, para concluir que «a quien no le guste, que se haga un floc».
Yo todavía no me lo he hecho, pues creo que aún queda mucho bueno en ambos partidos. Sobre todo, si dejan de escudarse en el rival de enfrente y de matar palomas que solo cuentan lo que ellos hacen. El problema no son las palomas, sino el mensaje que llevan escrito, con sus palabras y sus hechos.
Mientras escribo esto, GGG aún divaga: «¿Monarquía o República? La respuesta, pan y circo, Mundial de Brasil». Me río…de Janeiro, que  es cierto. Hoy empieza el Mundial. Y cumplo años. Nacido en Martes y Trece, ya ven, como el célebre dúo. Ya soplo por ustedes. Gracias.

Guillem l’abdicador

miércoles, junio 11th, 2014

Guillem García s’ha aixecat del seu escó al Congrés i se n’ha anat. Quan han dit el seu nom, no ha votat ni sí, ni no, ni tampoc no s’ha abstès, com l’alcalde de Sant Sebastià. Simplement, ha sortit a corre-cuita, a “la Carrera de San Jerónimo”, darrere els pro-etarres d’Amaiur. Ha fugit, covardament, com si els lleons de la porta l’encalçassin. Defugint la seva responsabilitat, que l’obliga a representar i votar en nom del seu poble les decisions més transcendents. I traint-se a ell mateix i al seu partit. A la seva consciència, que fa una setmana el va dur a demanar llibertat de vot, a qüestionar la legitimitat democràtica del futur rei i a penjar al seu blog el dibuix d’una bandera espanyola estelada. I a tot el PSOE-Menorca que, de forma unànim, havia aprovat amb la seva presència una resolució a favor del referèndum sobre el model d’Estat i una reforma de la Constitució que es plantejàs també si convé continuar o no amb l’actual Monarquia Parlamentària.

L’espantada de l’excap d’Oncologia de l’hospital Mateu Orfila ha tirat per terra el discurs que els seus companys, els socialistes menorquins, havien mantingut en contra de la postura pro-monàrquica i pro-constitucional de la direcció del PSOE. I ha despullat de tot sentit la seva presència a Madrid. Menorca ja ha patit massa diputats que acoten cap i no aixequen la veu. I ara en sofreix  un que ni acata ni romp la disciplina de vot, sinó que simplement abdica de la seva responsabilitat.

A l’empresa privada, quan algú no vol treballar té oberta tot d’una la porta de sortida. I aquesta és, ara mateix, l’única resposta possible a una actuació tan indigna…

És una pena que acabi així perquè crec que en Guillem anava a fer un acte tan sà com democràtic. Tan simple i tan perseguit a la vegada pels partits polítics: votar el que troba, en funció de la seva pròpia consciència. Encara que dugui la contrària als seus companys de partit a Madrid i l’amenacin amb una multa de 600 euros. Però què són 600 euros si pots dormir tranquil?

Si ni tan sols són capaços de complir el què anuncien, si s’han de subjectar sí o sí a la disciplina de vot, per a què serveix realment un diputat? Si cada vegada que un es surt del guió que li marquen des de dalt ha de ser multat pel seu mateix grup, què hi fa allà? què hi pinta? És més, i per què el pagam? Més de 6.000 euros nets cada mes, dietes incloses, que surten de la butxaca de tots.

Per què pagam tants diputats si l’únic que els hi està permès és votar el que els diu el seu mateix partit, com a autòmates? Per a què, per tant, 350 diputats i no només 100? I per què 59 al Parlament balear? Per què el president Bauzá no ha tornat a esmentar la seva proposta de reducció de la Cambra des que ja no som en campanya electoral?  Per què, com a ciutadans, hem de permetre que continui aquesta manera de funcionar? Per què no s’hi posa solució?

La realitat és tan trista que, com el rei Juan Carlos, crec que hauríem d’abdicar tots d’aquest sistema. Deixar de tenir tants representants i donar als que quedin l’opció real de votar en llibertat. Sense pors, ni pressions en forma de multa. Sense que haguessin de fugir a la carrera, com aquesta democràcia segrestada, que ni tan sols 36 anys després pot seguir votant el que vol…

Quan vivíem a cos de rei

jueves, junio 5th, 2014

Plora la guitarra dels sonadors perquè aquesta Cincogema ja no s’escoltarà música a Cala Fum o a Cala Bitter. Ni hi haurà cap fontanella que ragi com les d’abans. Ni cap tià de terra on es prepari menjar de primera a les cuines del macar. Ni terrassa a un pam d’aigua on prendre la fresca amb una cervesa o una saliveta de gin.
Els privilegiats que durant anys van gaudir entre amics d’aquestes possessions, que estimaven com a seues sense ser-ho, ja s’hauran de cercar la vida com els altres. Carregar la nevereta i les coca-rossa al cotxe i buscar una cala amb un poc d’ombra on passar el dia. Que la bulla -amb guitarra i saliveta- serà grossa igual.
Temps era temps en què ells eren els reis de Ses Fontanelles, a La Vall et deixaven acampar només si eres de Ciutadella, i a Macarella feien els ulls grossos amb tu i cobraven als de fora. I qui més qui manco tenia xalet, o se n’havia construït a l’hortal. Els menorquins vivíem a cos de rei. Ni per Sant Joan patíem tanta estretor. I miràvem els focs aquella mateixa nit, estirats al bell mig des Born, sobre la gespa de l’obelisc.
Però ni Ciutadella, ni Espanya, són ja les dels 80. El Partit Comunista ja no ha de recolçar la Monarquia perquè el legalitzin, ni hi ha cap polític com el president Suárez. Quan el PSOE de Felipe il·lusionava, i la infanta Cristina tot just començava a festejar, al ritme dels Rolling, Alaska o la «Chica de ayer».
Res ja no tornarà a ser igual. Tres dècades després, ja no es paga per anar a La Vall, ni a Macarella, i el senyor ha dit prou a Fontanelles. ETA ja no mata al País Basc, però el Rei ha matat massa elefants i la seva filla no ha triat bon marit. El PSOE ja no es reconeix a sí mateix, ni Catalunya a Espanya. S’han acabat les veritats absolutes, i també els privilegis. Però hi ha un Felipe que encara pot quedar com un rei. Si dia 19, en ser coronat, ens deixa triar. Quatre dies després, com si res no hagués passat, a Ciutadella ho seguirem celebrant a cos de rei, amb un glopet i molta bulla…

guitar2

Ni rei ni roc

lunes, junio 2nd, 2014

El Rei acaba d’abdicar, i un terratrèmol informatiu ens sacseja en aquests moments. Però, per més sobtada que hagi estat la notícia, no he notat que al meu voltant ningú no s’hagi apenedit massa. Més enllà dels records que m’han vingut al cap, he demanat als qui tenia al costat quin és el primer pensament que retenia la seva memòria. I m’han parlat de la cacera d’elefants, de Corina i de les cuites corruptils del seu gendre Urdangarin.

Fa uns anys, uns quants, segurament la reacció no hagués estat aquesta. Tal vegada més d’un hagués defensat la seva figura com a clau pel manteniment de la democràcia, i perquè no triomfàs el cop d’Estat del 23-F. Però no és el cas. Fins i tot el reportatge de simulació de Jordi Évole i la seva ‘Operación Palace’ es van carregar, fa uns mesos, aquesta darrera teoria.

Si enlloc d’esperar als 76 anys, sa ja exMajestat hagués renunciat als 65, com s’obliga de jubilar-se a tothom -metges inclosos- el moment de la seva abdicació s’hagués viscut amb més respecte i dignitat, i haguessin estat altres els records.

Fa només vuit dies, les eleccions europees trencaren el sistema que més convenia als dos grans partits, i ara ens deixa la més alta figura jeràrquica de la nostra Monarquia parlamentària. És moment, tal vegada, d’aprofitar aquesta època de canvi i refundar els nostres eixos constitucionals. D’acabar amb privilegis feudals i humanitzar i modernitzar l’estructura d’Estat.

Cobrava 292.752 euros a l’any i, com els treballadors de la cosa pública i privada, tenia el sou congelat. Però ningú altre que el seu fill Felip serà qui ens feliciti el Nadal a partir d’ara. I, a més, gràcies a l’herència Balada, podrà tenir casa a Ciutadella. Que tal vegada seria cosa que la Fundació Hespèria es repensés a què destina els seus fons.

Així que, ho llament pels milions d’aturats que encara hi ha a Espanya: no sortirà cap oferta pública de feina per a cobrir la seva vacant. Avui, però, i a l’espera de la seva substitució, ja no hi ha ni rei ni roc que mani al Palau de la Sarsuela. Avui, sense que serveixi de precedent, tots tenim dret a sentir-nos reis per un dia…