Es Caragol ja treu banya

Ho confés. Encara que, en sortir pel carrer, alguns ciutadellencs avui em puguin malmirar, he d’admetre que som dels que diuen -i cada vegada n’hi ha més- que si s’anul·làs Sant Joan no em faria res. Ho dic ara, és clar. I segur que motivat en part pels anys que, com altres col·legues de professió, he hagut d’avançar-me tant a la festa que, en mancar sols uns dies, és com si m’hagués deixat ja totes les forces (santjoaneres) pel camí. Fins que som as Caragol i les recuper de cop.
Enguany també ho dic. Però ho percep de forma diferent. Serà perquè encara no he escrit ni una sola retxa de la festa, ni he hagut d’entrevistar cap caixer, el cas és que mai fins ara duia ja dues setmanes aixecant-me cada matí amb el so del jaleo. Tant l’escolt que en Lleonet, el meu ca, es posa a dues potes just en sentir-lo, com si fos un cavall, i s’imagina pigant un bot interminable as Born. A mi em passa el mateix. Cada any que dic que pas de Sant Joan més m’emocion al primer toc.
Avui ja és 23 de maig i hi falta sols un mes perquè tot barati. Perquè en Jordi, que sempre em saluda passant de llis i em segueix xerrant des d’un tros enfora, s’aturi a convidar-me a un ginet; perquè amb un glop na Maria m’expliqui què va entendre quan li deia que al reportatge xerraríem d’amagat del seu negoci; perquè na Marta agafi un bon serol i na Iolanda deixi d’anar pel carrer amb els seus dos angelets de rossec; perquè a ‘Star Shop’ provem amb en Bep i en Joan la millor bereneta del Dissabte de Sant Joan, i perquè na Júlia m’ompli els pis d’amigues que vénen a passar les festes i no sàpiga encara on ficar-les.
No sé què té la festa però, per més que dic que no me l’estim més es fa estimar. Com les cartes d’amor que -afirma Rosseau- «s’escriuen sense saber el què s’ha de dir i s’acaben sense saber el què s’ha dit». I jo, que de jove em vaig enamorar sota un diluvi, sé que Sant Joan és com la pluja per Bob Dylan. «Alguns senten les gotes, altres simplement es mullen…»

Leave a Reply