Archive for mayo, 2014

La novia que todos queremos

jueves, mayo 29th, 2014

Ya no se escriben cartas de amor. Ahora es más efectivo mandar un mensaje de whatsapp, dejar una nota en el parabrisas o dibujar un corazón en la pared que declararse en toda regla. Como tampoco es necesario obtener el permiso paterno, pues siempre mola más irse con la novia que menos te aconsejan.
Tampoco sirve ya de nada que los partidos empapelen las calles de carteles y pancartas con el rostro del candidato, pues no hay campaña más efectiva que el boca a boca o la que pueda hacerse a través de la red.
Sole Sánchez, candidata del Partido Democrático, intentó en 2011 asaltar la alcaldía de Ciutadella con un toque de ‘pechonalidad’ y un golpe de talonario de 19.000 €, pero sus escasos 80 votos se convirtieron en los más caros de la historia. Dos tetas no tiran más que dos carretas.
Hoy día vende más la ilusión y el optimismo, el que se desprende de los eslóganes de Podemos y el que necesitan los colectivos más castigados por la crisis. El ‘sí se puede’ que se vocifera en los campos de fútbol. Resultado: ni un cartel, ni un dirigente ni siquiera estructura en Menorca, pero 1.999 votos.
La calle pide menos programas plagados de voluntades y más realidades. Más sensatez y menos demagogia, menos circo. Ya nadie se engancha a los mítines, ni a las descalificaciones. Como una verdadera democracia, ya es el pueblo el que tira del carro, y a los políticos no les queda otra que subirse a él. Por eso, la ejecutiva socialista de Vicenç Tur, tras tres derrotas consecutivas, opta por tirarse en paracaídas antes que el avión de los trasnochados Felipe y Rubalcaba se embista definitivamente. Y las bases del PP leen entre líneas lo que sus dirigentes aún no han acertado a descifrar. Ahora resulta que las europeas no son extrapolables cuando, hace solo una semana, Bauzá pedía a su militancia que votara como si lo estuviera haciendo al alcalde o al presidente del Consell. Pero para hacer las cosas con amor primero hay que creer en ellas. Y esta novia, o cambia o no va a conquistarnos…

corazon

La maldición de la mujer barbuda

domingo, mayo 25th, 2014

Desde muy pequeña, mi hija siempre le pedía un perro a los Reyes. Y mira que son Magos que cada 6 de enero, junto a su zapatilla, aparecían todo tipo de regalos, hasta animales. Desde un canario a peces, tortuguitas o un conejo enano muy chistoso al que apodamos “Little”. Pero nunca amanecimos con un cachorrito que nos mirase con cara de niño, moviera la cola, nos dijera “guau” y nos lamiese la cara. Y ya pensaba yo que el perrito no llegaría cuando, hace casi ocho meses, Laia me envió por whatsapp la foto de una camada. Ocho ‘raters’ mezclados con carlino y un “què monu!” junto al más gracioso de todos.

Fue empezar a cuidarlo y acordarme de la predicción que me hizo una señora de Alaior con su péndulo, tras una entrevista de trabajo, hace 22 años. “Tendrás dos niñas y un niño”, auguró, moviendo esa cadena de un lado al otro, como si me estuviera hipnotizando. No le di más importancia hasta que, al cabo de un año, la chica con la que salía quedó embarazada y tuve a mi primera hija. Y después, la otra. Total, que me ha quedado pendiente el niño. Y ya no sé si lo tendré, o si será este cachorrito al que, con el tiempo, voy queriendo como algo mío. Lo cierto es que, crea o no, tengo aún bien presente el vaticinio de aquella adivina.

Hace unos meses, por circunstancias, otra profesional del ramo me leyó las cartas y, por poca credibilidad que le dé, no puedo olvidar lo que me dijo. Sobre todo si, después del verano, va y se cumple. Además, estos últimos años he conocido algunas personas extremadamente sensibles que dicen haber presentido o adivinado con antelación hechos trascendentes de su vida. Y me cuesta no creerlas…

El poder de persuasión y sugestión en estos casos depende también de lo receptivos que estemos a sentirlo. Y yo estas últimas semanas andaba especialmente pendiente de uno de ellos. Desde que Conchita Wurst, una transexual colombiana con barba, se impuso representando a Áustria en el Festival de Eurovisión, he creído firmemente en que se repetiría la espiral de coincidencias que ya se dieron en 1966, la última vez que el país centroeuropeo triunfó en el mismo certamen de la canción. Entonces, el Atlético ganó la Liga y el Real Madrid la Copa de Europa. Como ahora, que el club blanco ha logrado su décima Champions y se ha coronado de nuevo como rey del fútbol. Todo se ha cumplido. Incluso las elecciones europeas de hoy. Que hace 46 años no existían y ahora simplemente no interesan. No hay quien se autosugestione con ellas.

Cumplida la, para mi, bendición blanca de la mujer barbuda, ya solo me queda esperar a que se hagan realidad mis deseos. Los de corazón, y nada materiales, que incluyo en la carta que acabo de escribir con mi mente a los Reyes Magos. Si quieres, puedes. Pues eso…

Es Caragol ja treu banya

jueves, mayo 22nd, 2014

Ho confés. Encara que, en sortir pel carrer, alguns ciutadellencs avui em puguin malmirar, he d’admetre que som dels que diuen -i cada vegada n’hi ha més- que si s’anul·làs Sant Joan no em faria res. Ho dic ara, és clar. I segur que motivat en part pels anys que, com altres col·legues de professió, he hagut d’avançar-me tant a la festa que, en mancar sols uns dies, és com si m’hagués deixat ja totes les forces (santjoaneres) pel camí. Fins que som as Caragol i les recuper de cop.
Enguany també ho dic. Però ho percep de forma diferent. Serà perquè encara no he escrit ni una sola retxa de la festa, ni he hagut d’entrevistar cap caixer, el cas és que mai fins ara duia ja dues setmanes aixecant-me cada matí amb el so del jaleo. Tant l’escolt que en Lleonet, el meu ca, es posa a dues potes just en sentir-lo, com si fos un cavall, i s’imagina pigant un bot interminable as Born. A mi em passa el mateix. Cada any que dic que pas de Sant Joan més m’emocion al primer toc.
Avui ja és 23 de maig i hi falta sols un mes perquè tot barati. Perquè en Jordi, que sempre em saluda passant de llis i em segueix xerrant des d’un tros enfora, s’aturi a convidar-me a un ginet; perquè amb un glop na Maria m’expliqui què va entendre quan li deia que al reportatge xerraríem d’amagat del seu negoci; perquè na Marta agafi un bon serol i na Iolanda deixi d’anar pel carrer amb els seus dos angelets de rossec; perquè a ‘Star Shop’ provem amb en Bep i en Joan la millor bereneta del Dissabte de Sant Joan, i perquè na Júlia m’ompli els pis d’amigues que vénen a passar les festes i no sàpiga encara on ficar-les.
No sé què té la festa però, per més que dic que no me l’estim més es fa estimar. Com les cartes d’amor que -afirma Rosseau- «s’escriuen sense saber el què s’ha de dir i s’acaben sense saber el què s’ha dit». I jo, que de jove em vaig enamorar sota un diluvi, sé que Sant Joan és com la pluja per Bob Dylan. «Alguns senten les gotes, altres simplement es mullen…»

La postal de la nostra vida

sábado, mayo 17th, 2014

És el que tenen les postals. Ja no es venen tant com temps enrere. Però aquesta, sonora, ben mereixeria ser admirada pels menorquins molt més que les dues úniques nits en què s’ha programat. I per més gent que les 300 persones que divendres sols omplien poc més de la meitat del pati de seients de la Sala Multifuncional de Ciutadella. «Notes de Menorca», com es diu aquest musical ideat per Miquel Fullana, és un espectacle que arriba tant al cor que no només es veu i s’escolta, sinó que, sobretot, emociona.
Des del primer al darrer dels 90 minuts de funció, juga amb la complicitat de l’espectador. Amb les dites i expressions que coneix, amb els ‘allavà’ de cada dia, amb les anades a vega, l’anar a romandre, les excursions pel Camí de Cavalls, els set Joans i set Joanes que un bon dia han de fer reaparèixer la màgica ciutat submergida de Parella, el sentiment indescriptible, ancestral, que provoquen les festes, l’amor pels racons que tots estimam i veneram. I mai no ens cansam de pregonar davant qualsevol forani.
El reencontre d’una parella després de vint anys de separació -travessant l’oceà, de Nova Iork a Menorca- i el retrobament del fill amb la seva illa materna són només l’excusa per fer un recorregut per les cançons que han marcat la nostra vida. La de tots, sense excepció. Qui no ha cantat «Vine a Menorca», «Anem a xauxa» o «Camí de Cavalls»? Qui, en sentir-les no té ganes de sumar-s’hi? Qui, mentre ho fa, no reviu mentalment experiències o anècdotes viscudes amb grups d’amics o familiars?
Som menorquins i ens estiman tant el que és nostre que és impossible reaccionar amb indiferència a un repertori tan conegut. I més si a Ciutadella s’incita a l’auditori a reviure Sant Joan i a cantar, com els Sis de Ponent. que «el dia ja és aquí, es dia ja s’atraca» quan hi falten només 36 dies pel primer toc. I és que «Notes» és com un modern «Foc i Fum» del segle XXI amb les dosis justes d’humor, amor i bulla festiva.
Si una pel·lícula com «Ocho apellidos vascos» ha aconseguit omplir setmana rere setmana les sales de tota Menorca jugant amb la identificació pàtria del públic amb el poble basc i andalús, «Notes de Menorca» té tots els ingredients per a provocar un efecte encara major. No hi surten Arguiñanos, ni Gabilondos, ni Erentxuns, ni Gurruchagas. Sinó en Toni, en Joan, na Sili, na Marga, na Cisca, na Maria… Noms, situacions i personatges ben reconeixibles, que podríem ser -i hem estat algun dia- nosaltres mateixos.
Et contagies de bon rollo i surts de la sala amb ganes de trobar-te la qualcada, fer un ginet, i enamorar una al·lota riallera. I de gaudir al seu costat dels encants de l’illa. I de cridar Visca Ciutadella. I visca Sant Joan. I visca Menorca. Hi ha ben poques campanyes promocionals que, als que vivim aquí, ens facin tant efecte…

Keep calm, que són quatre dies…

jueves, mayo 15th, 2014

“M’acab de trobar en Bauzà a s’aeroport, i m’ha fet pena. S’ha de ser molt desgraciat per anar en contra de sa llengua». Aquest comentari d’un contacte meu a les xarxes socials m’ha deixat pensant una estona. Després de tants d’anys de corrupteles, ja no només hi ha desafecció cap a la classe política, sinó que els ciutadans també poden arribar a sentir pena -i, fins i tot, oi- vers certs càrrecs que ens representen.
Sé ben cert, per exemple, que més d’un hagués penjat aquesta passada Setmana Santa a la consellera Joana Maria Camps de bujot, però se n’ha salvat. Com es va salvar anys enrere el batle Llorenç Brondo, que també en donava de pena. «És qui atorga les subvencions», me van dir per justificar que no veiés cap Juana Mari de palla el Diumenge de Resurrecció. I llavors vaig entendre perquè tota la mala bava que havien provocat les seves trepitjades, al carrer i a internet, no es manifestava pels carrers.
Diu el president Bauzà que s’ha de posar fi a l’agressivitat i «l’espiral de greuges» que es desprenen de molts comentaris ofensius que es fan sobre els càrrecs polítics a les xarxes socials. I és cert que, emparats en l’anonimat, alguns arriben a dir autèntiques animalades dignes de dur-los davant el jutge però, per sort, no només opinen els ‘palmeros’ dels partits. Hi ha molta gent que fa crítiques amb fonament i que, tot i ser assenyada, es pot arribar a escalfar amb determinades actuacions.
El que demana Bauzá estaria molt bé si ell i altres governants intentassin donar exemple en tot moment, i ningú no trobés mai cap motiu per a excedir-se. Els ciutadans no s’indignen perquè sí. Al menys, no fins el punt de sentir oi o pena per algú. Però faríem bé en no prendre’ns les coses tan a pit. Res no justifica una mala paraula. Com no serveix ja despotricar de l’àrbitre quan ha pitat el penal. Són quatre dies…

Tenc un dia “romàntic”

martes, mayo 13th, 2014

Els agents de la Policia Judicial s’han posat melosos. I vull pensar que abans de veure aparèixer per Comissaria a la consellera Marta Vidal per tal de ratificar la denúncia del Consell contra el presumpte frau de Cesgarden. D’altra manera no m’explic que l’operació que han posat en marxa arran de la compra d’un solar mereixi el nom de “Romántica”. Què és romàntic? La posta de sol a Son Bou vista des d’aquella parcel·la? O és que el fiscal Pedro Horrach tenia el dia nostàlgic i ha regalat flors a la seva estimada?

És més, en què pensava qui va posar el nom de Yogui a la recent operació contra la malversació de fons públics en un tram de l’AVE? Ho va fer molest pels boscos que devia arrasar la constructora en el decurs de l’obra o perquè de petit era seguidor del famós ós dels dibuixos animats d’Hanna Barbera? Encara que, de dever, a jo em molava més en Bubu.

Perquè d’altres operacions sí semblen més justificades. Pel nom, vull dir. La més famosa, l’operació Xoriguer que fa dos anys va irrompre a Ciutadella i va ficar entre reixes al batle Brondo i a alguns dels seus regidors, segur que té el seu origen en un glopet de gin que devien beure, brindis inclòs, els fiscals investigadors just en aterrar a l’illa.

I els que van empresonar vuit camells per traficar amb cocaïna a Menorca crec que van batiar com a Sobrassada la seva operació per una raó de dues. O n’acabaven de menjar o la va preparar algú que mai no havia estat aquí. I, és clar, a distància només relacionava Menorca amb la sobrassada, el gin, el formatge o els cavalls. La promoció “slow” encara no rotllava.

I no ho critic. En el fons, entenc que s’entretinguin en posar noms tan xistosos a suposades corrupteles tan tristes. Hi ha vegades que més val riure que no plorar. I agafar-se les coses així. Perquè molts dels doblers que ens han volat amb tanta infanta, tant duc, tant president, tanta missió comercial a la Xina i tant pot de Colacao ja no els tornarem a recuperar mai. Que, almenys, la vena “romàntica” dels policies d’ahir doni els seus fruits i Menorca torni a tenir algun dia els 29 milions que ara viatgen camí de Cesgarden. Llavors sí, estic segur, tots quedarem ben enamorats d’aquesta operació…

http://menorca.info/menorca/local/2014/481342/anticorrupcion-investiga-caso-cesgarden.html

Menorca mana, Joana

jueves, mayo 8th, 2014

No criticaré a la senadora de Menorca per desobeir les ordres de Bauzà. Que jo sàpiga, el president del Govern no té veu ni vot al Senat. Ni em posaré tampoc amb els altres quatre senadors de Balears per rompre la disciplina de vot del Grup Popular. M’acostuma a caure bé la gent que es regeix més pels interessos dels seus ciutadans que per la conveniència estratègica del partit a què representen. De fet, crec que aquesta hauria de ser l’única raó de ser dels càrrecs públics. I és el gran motiu pel qual més mereix ser criticada la nostra senadora. Perquè no, senyora Pons Vila, vostè no es deu a la direcció nacional del PP, sinó als menorquins. Perquè ells són els que la van votar. I la seva circumscripció no és Madrid, ni Espanya, ni Balears, sinó Menorca.
I, com bé sabrà, poques vegades o quasi mai hi havia hagut tanta unanimitat política i social a l’illa com la que existeix actualment contra les prospeccions. Puc respectar que cregui que és millor no declarar la guerra a Madrid, sinó «treballar» per convèncer al Ministeri. Però, miri, duc ja prou anys en aquesta professió com per haver comprovat que cap actitud submisa dels nostres representants, ni del PP ni del PSOE, ha servit ni per millorar substancialment el transport aeri, ni per tenir un règim especial ni, tampoc fins ara, per aturar els sondejos petroliers que amenacen el litoral.
Per açò, aplaudesc que, encara que pugui haver cert afany electoralista per la proximitat dels comicis europeus, el PP balear sigui capaç de plantar-se davant Madrid. I que traslladi el consens actual existent a les illes  fins a les Corts Generals. Personalment, vot per més «pinzes» dels diputats i senadors illencs del PP i el PSOE. Encara que els multin, fins que es cansin. Perquè només amb crítica interna i qüestionant les decisions que es prenen allà es defensa l’interès real de l’electorat que els ha votat. Els menorquins no volem bens ni autòmates que es passen quatre anys -o vuit- aixecant la mà a tot. Sinó persones dignes, que ens escolten i ens defensen, i no traicionen la nostra confiança…

El regalim

lunes, mayo 5th, 2014

La virilitat del meu Lleonet és inqüestionable. Ensuma amorosament a les cusses blanquetes (i fosques) que se li acosten i algunes nits que es necessita desfogar demostra la mateixa fúria apassionada dels humans. Però quan es tracta de fer les seves necessitats, les més fines, s’eixanca com les dones i deixa fugir un regalim d’orina groga al terra. A terra, que quedi ben clar, no als costats. Ni molt manco a les parets, faroles i arbres. Així que no hi ha parament vertical que es pugui sentir amenaçat per la seva presència.

Jo, que m’havia començat a preocupar per la nova ordenança i m’havia aturat una bona estona a pensar com m’ho faria per dur a sobre pel carrer el ‘kit’ complet per netejar el rastre deixat per la meva mascota, ja no veig necessari armar cap motxilla ni sortir amb la Centella i el drap a la mà. Si en Lleonet no ha de menester alçar la cama per pixar mai no em multaran.

Però com que aquest, el de la nova ordenança, ha estat un tema recurrent tota la setmana en les meves converses amb altres propietaris de cans, ja m’han advertit que, prest o tard, en Lleó també alçarà la pota endreta per pixar, que quan tenen un anyet ja han agafat plenament el costum i que, així, també correré el risc de ser multat.

“Una vergonya”, em diuen tots, que tot d’una ja et recorden els impostos que paguen i l’ànim que té l’administració de recaptar diners amb qualsevol excusa. Com si cobrar els 750 euros de la sanció màxima no fos, com sembla, una mesura dissuassòria, sinó l’objectiu principal dels policies de tota Ciutadella.

Ara que el Govern ha retallat considerablement la contractació de policies turístics i els ajuntaments disposaran de menys agents per atendre l’època estival de major massificació a l’illa, hem de tenir por de cada policia local que passi al nostre costat mentre passegem al cadellet de torn? Hem de tèmer que els policies passaran d’ordenar el trànsit o de vetllar per la seguretat dels comerços i miraran de reüll a cada amo de ca? O és que no podem fer net els excrements i les miccions només per respecte als altres?

Durant més de deu anys he viscut a una comunitat de veïns on la meva família era gairebé l’única que no tenia ca i més d’un matí he trepitjat malament i he sortit de casa amb un regalet a la sola de la sabata. I, enlloc de maleir tanta mala pata, m’he hagut de consolar pensant que aquella defecació incrustada em donaria sort.

Així que ara o bé recomanam als altres passejants que trepitgin la merda de la nostra mascota i suportin l’olor de la orina al portal de ca seua o, senzillament, som educats i ens responsabilitzam al menys de les miccions més agressives. I no pas pels 750 euros, sinó perquè un dia, no fa massa, jo també era un dels altres, dels que no tenien canet, i m’indignava realment patir aquest tipus de molèsties.

En Lleonet pixarà tota la seva vida eixancat o, com ha fet ja una vegada avui matí, es farà grosset i s’acostumarà a alçar la pota com els altres. Però, en tot cas, sempre miraré de dur a sobre un paper, una bossa o un drap. Ni que sigui per tenir més sort jo i no donar-ne tanta als altres…

EN MADRID NO HAY PLAYA

jueves, mayo 1st, 2014

Los madridistas esperamos con ánsia a que llegue el sábado 24.  Hasta nos hemos pedido libre en el trabajo. Porque ese día toca ganar la Décima en Lisboa. Con permiso de colchoneros como los hermanos Orfila, que sueñan con celebrar su primera Champions. Nunca antes dos equipos de la misma ciudad se habían disputado la Orejona y, con lo necesitados que andan también los culés de desgracias ajenas, es fácil imaginarse las calles de toda España vacías durante horas.
Y con el pitido final, de Madrid al cielo. A la Cibeles, a Neptuno, o a ses fonts des Born, donde corresponda celebrarlo. Y, luego, a la playa. Como hicieron ya ayer la mayoría de los que me leen, sanamente convencidos de que dedicar el Primero de Mayo a participar en anacrónicas manifestaciones sindicales es una soberana pérdida de tiempo (libre).
Como pocos han reparado todavía que, apenas horas después de la histórica final de la Copa de Europa, nos esperan las Europeas. Las elecciones. Y no veo yo que eso interese. Estos días todos me hablan de Cristiano, Mou, Guardiola o el Cholo. Pero para nada de Cañete. Ni de Elena Valenciano que, por si no lo sabían, es la candidata que presenta el PSOE al Parlamento Europeo. Si acaso, a la hora del café sale a relucir el nombre de la Soraya (la del PP, la de toda la vida), pero no por lo que proponga, sino porque esta semana se le coló una expresión algo abrupta en su vocabulario cuando trató de dejar claro a la otra Soraya (la del PSOE) que en su «puta vida» no ha cobrado un sobre en negro del partido. Vamos, ni yo. Ni creo tampoco que el juez Elpidio Silva, el otro que está dando el cante para que nos acordemos de que hay elecciones.
Pero ya puede Bauzá plantear un recorte de diputados en el Parlament que mientras haya tanto Moragas a sueldo público y los eurodiputados se sigan negando a viajar a Bruselas en clase turista, yo seguiré con mi voto en blanco inmaculado. Como blanca y radiante espero que sea la noche del 24. Y relajante la jornada del domingo 25. Que, ahí sí, quiero que gane el mejor.